Thanksgiving (o L'Essència Americana, Part I)

La setmana passada la Laia i jo vam tenir l'oportunitat de fer un pas més en la nostra (lenta encara) immersió en la cultura americana. I és que quan dimecres vaig arribar a casa després de la feina, teníem davant nostre el pont de Thanksgiving (àlies Acció de Gràcies), possiblement la festa familiar més important de tot el calendari, i quatre dies que representen la quinta essència de l'oci americà: dies de menjar i comprar! Només faltaria afegir-hi un partit d'algun esport en què els petards, els frankfurts i les cheerleaders són més importants que el joc, però això suposo que ja ho deixen per a la resta de caps de setmana...

Per començar dir que, imagino que més o menys com la majoria dels estrangers, la meva visió del Thanksgiving era la d'un dinar familiar amb un gall dindi rostit com a plat estrella. I sí, és això... però també molt més! De fet, per a començar, no és un dinar, sinó un sopar. I segon, la tradició no només inclou el gall dindi, sinó tot un seguit de menges que l'han d'acompanyar, transformant l'àpat en un festival de la teca (una cosa que suposo que acaba existint en la majoria de cultures!).

Així que dimecres per la nit, la Laia i jo vam anar al Whole Foods, on un cartell gegant a l'entrada anunciava que, comprant allà, podies fer l'àpat de Thanksgiving per a 8 persones per només 99$. Realment, ens hauria agradat que el cartell digués com, perquè érem 2 i ens va costar força més... En qualsevol cas, vam agafar el carro i vam començar-lo a omplir d'ingredients. Evidentment, la maquinària comercial americana està més que pensada per a l'ocasió, i hi ha un munt de preparats per a fer els plats del dia, de forma que fins i tot els més negats amb la cuina puguin tenir un sopar de Thanksgiving decent. També evidentment, no vam tenir cap mena d'escrúpol en comprar-los, sobretot després de confirmar que cap dels dos no tenia ni la mínima idea de com es farcia un gall dindi, pollastre o similar...

L'endemà al migdia vam entrar a la cuina, i després de tres hores de preparació i espera (no em pensava que un rodó de gall dindi pogués trigar tres hores en coure's) vam fer el nostre primer sopar de Thanksgiving, que incloia els plats tradicionals de:

• Mashed potato, és a dir, puré de patates. Aquí he de dir que la Laia hi té la mà trencada, i el va fer amb patates de veritat! Puré amb trossos de cansalada i formatge, i amb una crosta de formatge i pa ratllat gratinada. Calòric i gustós.
• Turkey roast, també conegut com a rodó de gall dindi. Com que érem només dos, no vam comprar tot un bitxo i vam optar per un rodó, i així també ens estalviàvem el farcir-lo. Tanmateix, vam seguir les instruccions de l'envàs i vam pintar-lo amb una barreja d'oli, sal i pebre vermell per a aconseguir una crosta daurada. Encara més calòric i gustós.
• Pumpkin pie, a qui també anomenen pastís de carbassa. Aquí no ens vam complicar la vida, i vam barrejar una llauna de preparat per a pastís de carbassa, una altra de llet condensada i un parell d'ous, i ho vam tirar tot dins una base de pastís. Fàcil, calòric i, com es pot suposar del fet que portés tot un pot de llet condensada, extremadament dolç.
  
  En el procés vam arribar a la conclusió que ha d'existir un estàndard en les mides dels envasos, perquè les receptes que vam trobar en línia feien en les quantitats exactes dels ingredients que teníem en els pots que havíem comprat. Al final, cuinar en aquest país acaba transformant-se en una cosa modular, com muntar Legos o anar a comprar a Ikea...

Ens va quedar prou bo! Però només érem dos, i teníem teca per a un regiment, així que vam poder menjar el que va sobrar durant la resta del cap de setmana. De fet, havíem comprat els ingredients per a fer més plats que també cal incloure en un sopar de Thanksgiving com cal, com ara:

• Corn, a qui altres diuen blat de moro, panís o moresc. La Laia és una addicta de les panotxes (crec que des que va estar a Iowa, on pel que m'ha explicat interpreto que són un element central de la cultura), i en comprem tot sovint, però vista la quantitat de menjar que teníem vam pensar que ho podíem deixar per a un altre dia.
• Sweet potato, que per altres contrades té el nom de moniato. Aquí no estic molt segur de si es menja senzillament rostit com el fem nosaltres o si es fa algun plat més el·laborat. En qualsevol cas, ara a casa tenim dues llaunes de puré de moniato que algun dia o altre obrirem i ho descobrirem!

Evidentment, després de la teca estàvem que no ens podíem ni moure (i en particular jo que mentre esperàvem que s'acabés de rostir el gall dindi em vaig fer un fart de menjar puré de patates), així que vam optar per fer vida de casa (que per a això estan les festes familiars) i estrenar el Risk edició especial clàssica que ens havíem comprat el cap de setmana anterior. Per al curiosos del resultat, dir que després de dues hores la Laia ja n'estava fins als nassos i va entrar en mode kamikaze, amb el resultat que em va acabar guanyant al cap de tres jugades.

Així que després d'això només ens quedava anar a dormir. I és que l'endemà era Black Friday, i calia agafar energies!

(Continuarà...)

El·leccions als USA

El diumenge passat, passada la ressaca electoral de després del dimarts, vaig estar enviant-me missatges pel mòbil amb l'Omar i un dels temes que va sortir va ser precisament el de les el·leccions. I, ara que sóc aquí, em va preguntar si havia canviat  la meva afirmació que als Estats Units hi ha molta menys cultura democràtica que no pas a Catalunya. La veritat és que jo no recordava en quin context ho havia dit (sempre és útil que els altres recordin millor les coses que has dit, perquè així arribat el moment sempre te les poden refrescar (o tirar en cara!)), però possiblement encaixa amb la meva opinió a priori sobre aquest país. I bé, si considerem per cultura democràtica el grau en què la política és present a la vida i les ocasions en què els ciutadans tenen alguna cosa a dir, doncs sí, ara que sóc aquí he de dir que crec que en aquest país hi ha més cultura democràtica que no pas a casa nostra.

I és que la política és present a la vida quotidiana (encara que no tant com ho és la llei, però d'això ja en parlarem un altre dia). Aquí la gent penja cartells i banderes a les finestres, i du enganxines al cotxe donant suport al seu candidat. La veritat és que em xoca, em dóna la sensació que a Barcelona no és tan habitual que diguis a qui votes, fins i tot amb els amics propers. També és veritat que tots els que he vist eren de l'Obama, suposo que si ets Republicà i vius a San Francisco també te'n deus amagar...

Per altra banda, de la mateixa manera que no hi ha cap problema en què diguis a qui votes, sembla ser que tampoc no n'hi ha cap en què et diguin a qui hauries de votar! Exemple: just el dia de les el·leccions teníem un paperot penjant a la porta de casa (aquí, suposo que perquè moltes cases tenen reixa a l'entrada, la propaganda a domicili es penja, ja sigui afegint una goma de pollastre al paper o tallant-lo amb un ganxo al final) en què els bombers de San Francisco ens donaven els candidates i les propostes que consideraven que calia votar. I això és a petita escala, a gran escala ja se sap que les campanyes dels candidates estan finançades per les grans empreses que hi tenen interessos, i que a més a més ho diuen!

Respecte a l'altre tema, a les opcions que hi ha, doncs moltes. Just el divendres abans vaig anar a una de les xerrades setmanals de Can Google en què ens van parlar de l'aplicació que havíem tret aquest any per a facilitar a la gent trobar el lloc on havien d'anar a votar i també decidir a qui votar. Perquè no és només el president que s'escull, sinó també tota una sèrie de funcionaris a tots els nivells, des de els senadors i congressistes fins als alcaldes incloent-hi pobles en què sembla ser que podies arribar a triar qui seria l'encarregat de recollir els gossos abandonats del carrer (feina de què m'agradaria saber com són les campanyes electorals).

Per altra banda, a part d'escollir funcionaris, les el·leccions també contenen tota una sèrie d'iniciatives populars que han recollit prou firmes com perquè se sotmetin a votació popular. I n'hi havia una dotzena aquí a California! N'hi havia que feien referència a temes d'impostos, altres a etiquetatge dels productes genèticament modificats. I bé, de la mateixa manera que els candidats són al carrer i a les cases, la gent també penja els seus cartells de suport o rebuig a les proposicions, els bombers et diuen quines els agraden i quines no, i fins i tot el súper on anem tenia un cartell de mida de tot l'edifici recomanant-nos en concret votar a favor de l'etiquetatge de les modificacions genètiques.

Evidentment, hi ha molta cosa a votar, així que l'estat (o California, al menys) té un web on tens informació sobre cadascun dels candidats i les propostes, i per a les segones tens els arguments a favor i en contra (escrits pels grups respectius, evidentment).

Així que sí, realment crec que puc dir que hi ha més cultura democràtica aquí que no pas a Catalunya, especialment després de les últimes mostres donades per certs polítics (i de que hi hagi polítics que diguin sense cap mena de vergonya que es neguin en rodó a preguntar al poble què vol i, encara més, que portaran a la presó als que sí que ho faran)...

Part negativa de tot això, que evidentment n'hi ha... Doncs al meu parer la participació, que és força baixa, i el bipartidisme extrem. Al congrés hi ha només dos congressistes que no pertanyin als Democrates o als Republicans. Clar que no sé com es reparteixen els escons al congrés i al senat, però en el cas del president, si nosaltres ens queixem de la Llei d'Hondt perquè perjudica als partits minoritaris, benvinguts al sistema americà: perjudiquem als partits majoritaris! La idea és que els delegats electorals d'un estat (que nominalment són els que escullen al president, però a l'hora de la veritat són senzillament els comptadors amb què es mesura la victòria d'un o altre candidat) van a parar tots al guanyador en aquell estat, encara que la victòria hagi estat per un únic vot. Clar, això pot significar guanyar o perdre els 55 delegats de Califòrnia, del 538 totals, per un vot. Que no passa, però en molts estats els marges de diferència entre un i altre candidat són molt molt ajustats.

En qualsevol cas, que ja podem parlar de les el·leccions americanes en primera persona, i que la impressió ha estat millor del que em pensava. Amb la Laia vam estar seguint la nit electoral, i vam acabar escoltant els discursos d'en Romney i en Obama. Evidentment, preferia que guanyés l'Obama, però després de sentir-los parlar i veure que els dos discursos tenien un solapament semàntic de més del 90% (gràcies a la meva dona i a les meves filles, al meu vicepresident, als meus voluntaris, que tots plegats són els millors ever, i que els Estats Units són el més millor, i que farem el possible perquè ho petin un altre cop), la veritat és que crec que, salvant totes aquestes diferències de forma, les el·leccions aquí també s'acaben reduint en contingut a una tria entre el dolent i el pitjor...

PD: Per fi m'he estrenat com a autor al blog, i hem trencat el silenci de mesos! Intentarem veure si podem agafar el ritme d'anar escrivint més sovint!