Ikea Rage

I, evidentment, la successió lògica després de tenir les claus del pis és anar a visitar el senyor Ikea. I per si anar a Ikea un dissabte qualsevol no ens pugés prou els nivells d’adrenalina nosaltres vam decidir multiplicar l’emoció:

Pas 1: Adonar-se la nit de divendres que no podem augmentar més el credit de la Visa aquest mes (a la qual ja li hem fet uns quants viatges) i que, per tant, encara que tinguem diners al compte podem disposar només d’uns pocs.

Pas 2: Decidir que igualment hem d’anar a comprar mobles perquè divendres vinent deixem l’hotel i per tant necessitem com a mínim minimísism un llit on dormir.

Pas 3: Llogar una furgoneta tamany monster truck i encaminar-nos cap a Oakland pel Bay Bridge sense tenir massa clar com arribar.

Pas 4: Començar a mirar mobles i xorrades varies.

Alerta! Que una cosa és anar a comprar 4 mobles i l’altra és haver de comprar absolutament TOT el contingut d’un pis, des del llit fins la taula, passant per l’estenador de roba, les estovalles i la coberteria.

Overwhelming!

Pas 5: A part de decidir quins mobles volíem (si hi cabran o no, si hi quedaran bé.. bla bla..) també cal decidir quins podem comprar (perquè el pressupost no dóna per tot!). I hi ha encara un altre element  que entra en joc: com que havíem llogat la furgoneta necessitàvem endur-nos els  mobles que fossin més grans.

Fer el ratio tamany/preu òptim no és gens fácil, us ho asseguro!!

Així que ja ens veieu amb la cinta mètrica en una mà i la calculadora a l’altra, sumant i restant com bojos… que si comptem la taula, que si traiem les cadires… un caos!

A més a més, els americans tenen la simpàtica costum de no posar els impostos al preu final, o sigui que encara ens complicaven més la fòrmula.

Un estrés, una tensió! Lo bo és que si no ens vam tirar els plats pel cap allà crec que ja no ho farem mai :)

Pas 6: Creuar els dits perquè passi la tarjeta i ens deixi comprar el que ens hem tirat hores decidint (perquè si hem de destriar alguna cosa més ens tallem les venes).

Pas 7: BINGO! Hem fet els comptes bé i sembla que han acceptat la tarjeta. Yuhuu!

Pas 8: Portar els trastos a la furgoneta amb els carretons d’Ikea que es desvien i en un aparcament que fa baixada.

Pas 9: Carregar les coses a la furgoneta i tornar cap a San Francisco. Com a mínim val la pena quedar-se fins que tenquen perquè la vista des del Bay Bridge de la ciutat de nit és espectacular!

Pas 10: Aparcar devant el pisito i descarregar els bultos (sort que vivim en un primer!)

Pas 11:  Tornar rebentats a l’hotel a la 1 de la matina i quedar-nos clapats instantaniament.

Pas 12: Seguir dormint.

Pas 13: Llevar-nos d’hora per a tornar la furgo.

Pas 14: Anar a passar un diumenge entretinguts muntant mobles!! :D

Ja us explicarem com evoluciona, perquè per sort o per desgràcia haurem de tornar a ca l’Ikea!

California Apartment Rush

Jo em pensava que tot l'histerisme de la febre de l'or ja s'havia acabat fa segles, però sembla ser que no. L'únic que han fet els Californians ha estat bàsicament canviar l'or per els pisos però l'esperit segueix sent el mateix.

La gent ja ens va avisar que trobar pis a dins la ciutat de San Francisco era una bogeria, de tota manera fins que no ho hem viscut en les nostres carns no ens n'hem pogut fer una idea.
Primer de tot al ser de fora ja tenim alguna dificultat afegida: no coneixem bé els barris, ni sabem si els preus estan bé o no pel que t'ofereixen (partint de la base que son caríssims).

A més el sistema et deixa una mica descol·locat... primer de tot que la majoria de llocs fan un 'Open house' o sigui et diuen: s'ensenya el pis demà de 3 a 4 (això si tens sort i no és de 3 a 3:15 que també es dóna el cas) i d'aquí surten els candidats, l'un dels quals serà l'afortunat de poder pagar una pasta per un pis que està igual que fa cent anys, això sí, està dins la ciutat!

Llavors vas tu que no saps molt bé al que vas pel carrer amb un mapa a la mà buscant l'adreça, al poc temps t'adones que el mapa no fa falta, només cal buscar una multitud de gent esperant davant d'una porta: és allà! són els teus rivals!
Arriba un home i obre la porta, si hi ha sort mirarà per sobre l'hombro i farà un: - "Hello, come in", si no es limitarà a obrir la porta i pujar al pis, esperant que la gent entri en massa.
Als pocs segons ja hi ha gent fent-li la pilota obertament al manager o propietari i omplint sol·licituds com possessos (si encara no han vist res del pis! ... increïble...) la gent omple els formularis frenèticament per poder entregar-lo primer i aspirar al pis, i t'hi demanen de tot, que si l'historial de crèdit, on treballes, qui és el teu jefe, la seva adreça i telèfon, referències personals, si penses tenir una mascota, que si penses tenir un llit d'aigua i de quin tipus, etc, etc.
Crea força tensió veure tota la competència cara a cara i tot el feix d'aplicacions que reben. A part en alguns llocs has de pagar per poder entregar la sol·licitud (això és gravíssim!). Aleshores el dilema és encara més gran perquè no saps si tens opcions o no de quedar-te el pis i fa mal perdre els diners així com així però al final si el pis et sembla decent t'acabes arriscant.

El problema és que mentre uns processen les sol·licituds tu vas veient altres pisos que t'agraden més i als quals també deixes aplicacions. Quan et contesta el primer que si vols el pis és teu has de decidir si vols arriscar-te a esperar que et contesti el que t'agrada de veritat, però llavors un ja l'has perdut i pot ser que et quedis sense l'un i sense l'altre...

Em penso que mai havíem tingut tants dilemes morals!!

Durant aquesta setmana ja vam rebutjar 2 pisos esperant trobar algo millor i aquests últims dies hem estat pendents de 2 més. Els dos ens agradaven però n'hi ha un que és increïble (jo n'estic enamorada, està en el barri més cool de la ciutat, en un edifici victorià molt ben cuidat i amb cuina i bany nous... després del que hem vist sembla mentida que sigui real).
Però clar divendres havíem de donar la resposta d'un i d'aquest tan xulo no ens contestaven fins dilluns així que després de tant estrès i tensió mirant pisos vam decidir anar a lo segur i quedar-nos amb aquest que també ens agradava i que objectivament teníem més possibilitats.

Han estat uns dies d'ansietat i estrès total, prendre tantes decisions és molt complicat!

Resumint i veient la part positiva: TENIM PISITO! i en un temps rècord tenint en compte tal i com està el patio :)

Si demà l'altre ens diu que ens accepta entraré en depressió profunda però bé, això ja serà per la propera entrada al blog.

to be continued...

Caixes Plenes, Armaris Buits

I així és com comença la nostra aventura...

Perquè després d'uns dies de comiats agredolços i empaquetament frenètic, demà al matí tancarem la porta del nostre pis al Guinardó per a no tornar-hi a entrar.

I així es com escric les primeres línies d'aquest bloc: amb 6 maletes en què hem encabit un collage de fragments de la nostra vida fins ara; i envoltats de caixes, en què hi ha aquells trossos que hem hagut de descartar, i que es quedaran aquí, amb la gent amb qui els hem compartit. Però també envoltats d'armaris i lleixes buides, talment ulls que ens miren sense pupil·la, o boques obertes d'incredulitat.

Però per poder començar en la major part dels casos cal haver acabat. I és que cada canvi és només la successió d'un final... i d'un principi.

L'Emigrant

Dolça Catalunya, 

pàtria del meu cor,  

quan de tu s’allunya  

d’enyorança es mor.

 

I

Hermosa vall, bressol de ma infantesa, 

blanc Pirineu,
marges i rius, ermita al cel suspesa,  

per sempre adéu!
Arpes del bosc, pinsans i caderneres,  

cantau, cantau;
jo dic plorant a boscos i riberes:  

adéu-siau!

II

¿On trobaré tos sanitosos climes,  

ton cel daurat?,
mes ai, mes ai!, ¿on trobaré tes cimes,  

bell Montserrat?
Enlloc veuré, ciutat de Barcelona,  

ta hermosa Seu,
ni eixos turons, joiells de la corona  

que et posà Déu.

III

Adéu, germans; adéu-siau, mon pare,  

no us veuré més!
Oh, si al fossar on jau ma dolça mare  

jo el llit tingués!
Oh mariners, el vent que me’n desterra,  

que em fa sofrir!
Estic malalt, mes ai!, torneu-me a terra,

que hi vull morir!

Jacint Verdaguer,  1894