Però el calendari no menteix, i del 21 de gener del 2012 al 21 de gener del 2014 van efectivament 731 dies. Així que per a celebrar l'efemèride vam decidir arreglar-nos i anar a sopar a algun restaurant una mica més chic del que acostumem. Després d'estar buscant una estona noms i opinions, vam decidir que podíem anar a Noe Valley, que és un barri que no trepitgem mai, i al final ens vam decantar pel Firefly, restaurant d'estil New American. No queda molt clar què és, això del New American. I un podria pensar que, tenint en compte que l'Old American podrien ser hamburgueses, salsitxes i patates fregides, potser no és exactament el tipus de restaurant on un voldria anar pel seu aniversari de noces... Però tenia molt bones crítiques online, aquestes crítiques anaven acompanyades de fotos prou apetitoses, i, no sabem si més per les fotos, per les crítiques, o perquè ja estàvem farts de buscar, ens vam decidir a provar-ho.
Com que el trajecte de la feina a casa segueix menjant-se'm una bona part del vespre, vaig optar per agafar el bus que va cap a Noe Valley, i trobar-me amb la Laia directament allà, per a després caminar junts cap al restaurant. Clar, això també va significar que vaig anar a la feina amb camisa i jersei de coll de pic. Per a la meva gran decepció, exceptuant un comentari de la meva companya Marta de "no te l'havia vist mai aquest jersei, és nou?", la meva indumentària no va generar cap mena de sorpresa entre els meus companys... Estaré ja tan puretificat que ja no sorprèn a ningú que vagi amb camisa?!
En qualsevol cas, mentre esperava a la Laia a la parada del tramvia J del 24 amb Church, em vaig posar a mirar els edificis de la cruïlla, i em va fer gràcia tornar a veure el d'una de les cantonades, que era particularment distintiu pel fet de tenir tota la paret dels baixos coberta amb rajoles vermelles. En aquell moment, em va venir a la memòria el record del primer dia que buscàvem apartament: vam baixar en aquella mateixa parada, vam passar per davant d'aquelles rajoles i vam caminar uns quants blocs més enllà. El pis que anàvem a veure era un primer pis (segon pis per als americans) amb dues habitacions, sortida al jardí a darrere... Ens va agradar força, i el propietari ens va dir directament que també li havíem agradat, i que si volíem el pis era nostre. La part negativa era evidentment el preu, que estava molt per sobre del que havíem pensat que volíem gastar-nos.... De totes formes, ens va entrar el dubte, acabàvem d'arribar a un país nou, no teníem cap mena de referència de quant costen els pisos... de fet, no teníem cap mena de referència de quant ens costaria res! Al final, vam enviar e-mails a tothom que coneixíem de la zona, per a sondejar quant es gastaven ells en el lloguer i les despeses de la casa, i després de passar unes quantes hores fent quadrar els ingressos i les despeses que esperàvem tenir en un full de càlcul (que hauria de remirar-me ara, per a veure com d'equivocades estaven totes les xifres que hi vaig posar), vam trucar al propietari per a dir-li que ens agradava el pis, però s'escapava del nostre pressupost (cosa que evidentment, no li va fer massa gràcia, perquè tenia bastant coll avall que ens hi quedaríem i ens havia dit que ens tornaria la paga-i-senyal íntegra si ens fèiem enrere).
Total, que mentre jo voltava per aquests records ja va arribar la Laia, que també s'havia vestit i maquillat per a l'ocasió, i ens vam posar a caminar cap al restaurant. De camí vam passar per davant de les botigues que havíem vist un any i mig abans (entre elles el nostre primer Whole Foods, que en aquell moment ens va semblar el millor supermercat que havíem vist mai—sensació que només va durar fins que ens vam començar a mirar els preus), del restaurant on havíem sopat aquell primer dia (on tothom ens preguntava si tindríem nanos!—després vam descobrir que Noe Valley és el barri típic per a les parelles joves que volen tenir el primer fill), i finalment d'aquell edifici on hauríem pogut viure. Vaig anar a la cantonada oposada de la cruïlla, per a intentar fer-li una foto amb el mòbil, però, tal com era d'esperar d'una foto feta a quarts de nou de la nit amb un telèfon, només vaig poder treure una taca taronja sobre fons negre.
Enfilant el carrer 24, vam arribar al restaurant, i ens vam asseure a taula. El local era agradable, ens vam demanar el menú de tres plats cadascun, amb verdures, peix i postres de xocolata que vam compartir com a bon matrimoni, i ho vam regar amb una ampolla d'Albariño (que ens va costar més que cadascun dels menús... Catalans! Aprofiteu per a beure vi allà, que a fora val un ull de la cara!). El sopar en sí podem dir que ens va sortir prou bo! Punt positiu, doncs, per al Firefly i l'estil New American.
I no sé si va ser l'Albariño, o l'estat mental de celebrar l'aniversari de noces en un lloc on ens podrien haver passat moltes coses però al final no ens n'havia passat cap, però al final em va acabar sortint el tema de conversa a com un pot imaginar passats alternatius, en què una decisió com quedar-te en un pis o no, que es pren en una finestra de temps relativament petita, t'hagués dut a una història diferent a aquella que has viscut. I, per què no, el nostre matrimoni mateix també depenia de tota una seqüència de petites decisions i casualitats ens punts concrets de les respectives vides, i si qualsevol d'elles hagués estat diferent, el dimarts nosaltres hauríem estat sopant amb algú altre diferent, en algun altre lloc (pobra Laia, haver de suportar això el dia del teu aniversari de noces... santa paciència!).
Però bé, crec que és força evident que la visió que se'ns dóna a tots de les relacions de parella a través de la literatura, el cinema i la televisió està massa esbiaixada cap a aquest concepte de la persona. Allò típic de "quan trobis la persona ho sabràs", i aquestes altres frases de clixé que es diuen (podria entrar en com, a part d'estímul comercial, aquesta idea és una eina de control social—però és un post sobre el nostre aniversari, així que evitaré els temes conspiranoïcs per un cop). Al final, hi ha moltes persones, i més que trobar-ne una el que ha de passar és que tu vulguis creure't que l'has trobada. I si et planteges el matrimoni com un projecte que voluntàriament i racional decideixes compartir amb una altra persona, potser no tens la màgia que et volen vendre Disney i el Corte Inglés (la mateixa màgia que tenen la Fada de les Dents, els Reis Mags i el Conill de Pasqua, tot sigui dit), però pots tenir moments molt plens.
Moments tan plens com el de poder discutir de tot això al voltant d'una taula amb la panxa plena, Albariño a la copa i llum d'espelmes. I si a més a més la teva parella comparteix la teva opinió, llavors realment el moment no té preu! A aprofitar-los, i que sigui així per molts anys!
Enfilant el carrer 24, vam arribar al restaurant, i ens vam asseure a taula. El local era agradable, ens vam demanar el menú de tres plats cadascun, amb verdures, peix i postres de xocolata que vam compartir com a bon matrimoni, i ho vam regar amb una ampolla d'Albariño (que ens va costar més que cadascun dels menús... Catalans! Aprofiteu per a beure vi allà, que a fora val un ull de la cara!). El sopar en sí podem dir que ens va sortir prou bo! Punt positiu, doncs, per al Firefly i l'estil New American.
I no sé si va ser l'Albariño, o l'estat mental de celebrar l'aniversari de noces en un lloc on ens podrien haver passat moltes coses però al final no ens n'havia passat cap, però al final em va acabar sortint el tema de conversa a com un pot imaginar passats alternatius, en què una decisió com quedar-te en un pis o no, que es pren en una finestra de temps relativament petita, t'hagués dut a una història diferent a aquella que has viscut. I, per què no, el nostre matrimoni mateix també depenia de tota una seqüència de petites decisions i casualitats ens punts concrets de les respectives vides, i si qualsevol d'elles hagués estat diferent, el dimarts nosaltres hauríem estat sopant amb algú altre diferent, en algun altre lloc (pobra Laia, haver de suportar això el dia del teu aniversari de noces... santa paciència!).
Però bé, crec que és força evident que la visió que se'ns dóna a tots de les relacions de parella a través de la literatura, el cinema i la televisió està massa esbiaixada cap a aquest concepte de la persona. Allò típic de "quan trobis la persona ho sabràs", i aquestes altres frases de clixé que es diuen (podria entrar en com, a part d'estímul comercial, aquesta idea és una eina de control social—però és un post sobre el nostre aniversari, així que evitaré els temes conspiranoïcs per un cop). Al final, hi ha moltes persones, i més que trobar-ne una el que ha de passar és que tu vulguis creure't que l'has trobada. I si et planteges el matrimoni com un projecte que voluntàriament i racional decideixes compartir amb una altra persona, potser no tens la màgia que et volen vendre Disney i el Corte Inglés (la mateixa màgia que tenen la Fada de les Dents, els Reis Mags i el Conill de Pasqua, tot sigui dit), però pots tenir moments molt plens.
Moments tan plens com el de poder discutir de tot això al voltant d'una taula amb la panxa plena, Albariño a la copa i llum d'espelmes. I si a més a més la teva parella comparteix la teva opinió, llavors realment el moment no té preu! A aprofitar-los, i que sigui així per molts anys!
