So I’m going to Art School… (Part I: A la recerca d’una Universitat decent)

Ja fa un temps que he deixat el blog en mans de l’Edgar, i és que he estat força entretinguda convertint-me en una estudiant d’art. Així que ara que he acabat el semestre volia compartir algunes de les meves vivències. 

I és que el tema no és trivial, sort que de petita mirava molt Art Attack i ja estic acostumada a fer el friki, perquè si no no sé si superaria el trauma!

La meva primera formació artística

Ja feia uns anys que em rondava pel cap que volia fer disseny gràfic, així que la mudança a San Francisco ha estat l’excusa per decidir-me finalment. Fins aquí tot bé, però decidit això em tocava triar on estudiar. A la ciutat hi ha força escoles d’art així que em va tocar fer una mica de recerca. Que la majoria d’Universitats són privades i et costen un ull de la cara ja ho sabia, però a més a més vaig descobrir que hi ha Universitats “For-Profit” i “Not-for-profit”. Les primeres sembla ser que són més com qualsevol altre negoci, mentre que les segones suposadament reinverteixen els beneficis a les aules.

I és que totes les “Open house” i visites guiades varies per les diferents escoles (a cadascuna més surrealista) no em van ajudar gaire a aclarir les idees.

L’única not-for-profit que vaig veure i que suposadament era més fiable complia tots els tòpics d’una escola d’art... què dic complia! Agafes els tòpics, n’hi sumes deu i ho multipliques per mil i te’n fas una idea!  Em va fer la visita una becaria que estava acabant el màster en narrativa creativa (o algo similar).  Duia unes ulleres un xic massa grans per a la seva cara, cabell tipo estropajo i mirada a l’infinit (del tipus m’acabo de fumar un porro... tot  i que bé, si fas narrativa creativa suposo que d’algun lloc has de treure l’inspiració). L’escola en qüestió era una antiga estació d’autobusos, una nau enorme amb vidre al voltant. I les “aules” no eren aules en si, si no que hi havia com tot de parets i biombos de pladur d’una mica més de 2 metres, de forma que es podia anar moguent tot i la gent podia anar penjant coses o pintant a les parets. El concepte és que les classes s’ajunten una mica de forma espontània, penjen els projectes i ho comenten, i com que és tot tan obert encara que no sigui la teva classe pots parar-te a comentar i mirar... el concepte és molt artístic però no crec que sigui massa pràctic: quan allò està ple de gent ha de ser un caos i un xivarri total! Les taules no sé de quin color eren perquè totes tenien una capa d’un dit de gruix d’acumulació de pintures, coles i talls d’eines vàries. I les cadires, que tenien menys restes enganxades, eren totes diferents com si les haguessin recollit d’un abocador, hipster 100%! Això sí, després tenien un equipament brutal, amb una biblioteca de materials, o sigui lleixes de trossos de coses que podies demanar per fer els teus projectes, làsers per tallar metracrilat, serres i eines de tot tipus que no sé què eren però impressionaven bastant, impressores 3D, etc, etc.

Després d’aquesta entrada la resta d’escoles ja em van semblar més normals, i tot i ser “for-profit” eren més econòmiques que la primera, o sigui que ja que m’han de robar de tota manera, que sigui el menys possible! De tota manera és caríssim així que tampoc em volia arriscar massa. El primer semestre vaig decidir agafar una assignatura a l’Academy of Art University i un parell de classes a UC Berkeley Extension. Berkeley com a mínim sabía que era una entitat seriosa i esperava que la qualitat fos bona.

Les classes de Berkeley em van semblar millors, per com estaven estructurades i pel professorat (genial!), també el fet que la majoria de gent de classe fos gent que treballava feia que s’ho agafessin més seriosament i hi posessin més ganes que els nanos de 18 anys amb els que compartia classe a l’Academy.

El primer semestre em va servir per veure que realment disseny gràfic és el que vull fer, i tot i que UC Berkeley m’agradava molt, només ofereixen unes poques classes i no un títol complert, i ja que jo no tinc base en formació artística i que aquí els hi va molt la titolitis vaig decidir qudar-me amb l’Academy of Art University per fer el que vindria a ser com una llicenciatura.

Però per a saber més de les meves aventures entre artistes frikis, bollicaos de 18 anys i gent amb problemes de socialització en general, haureu d’esperar al proper post. Que aquest ja s’ha allargat massa!

Bike to Work Day (o Allí Donde Fueres, Haz lo que Vieres (o No))

La zona de la Badia és un micro-món i, com a tal, també té les seves tradicions. La major part les ignoro (igual que feia amb les tradicions de Barcelona) però fa un parell o tres de mesos me'n vaig assabentar d'una que vaig pensar que sí que podia seguir: el Bike to Work Day. El nom ho diu tot: el Dia d'Anar a la Feina en Bici (realment la llengua anglesa és més compacta que les romàniques; els romans van deixar escapar bones oportunitats d'aprendre dels bàrbars...). Evidentment, els que em coneixeu ja sabeu que aquest és el tipus de coses a què sempre m'apunto, i ja només va faltar que la setmana passada sentís la conversa al bus del parell d'enginyers que seien darrere meu, en què un li deia a l'altre que, altres anys, a Mission s'havien reunit grups de més de quatre-cents ciclistes que sortien plegats cap a Mountain View, perquè m'acabès de convèncer que era un esdeveniment a què havia d'anar!

Així que res, ahir 9 de maig, Bike to Work Day, em vaig llevar a dos quarts de sis (crec que això va ser la part més dura del dia), vaig fer un cafè ràpid i, amb quatre hores de son i menys quilòmetres a les cames dels que hauria volgut (sense dormir i sense entrenar, al més pur estil Edgar Gonzàlez), vaig sortir de casa i vaig remuntar la part baixa dels Twin Peaks per a acostar-me a la cruïlla de Mission amb el 24è, d'on sortia l'escamot de Googlers i afegits cap a Mountain View. A l'altura de Dolores vaig començar-me a trobar amb altres ciclistes, fins arribar a la placeta que hi ha al voltant de l'estació del BART, que estava literalment coberta de les bicicletes.

Un parell de minuts després que arribés ja van començar a tirar els primers escapats, i de seguida jo també em vaig posar en marxa. Vam arribar fins al final de Mission, que encara no havia vist, per a després superar Bernal Heights i començar a creuar l'entramat de carrers entre autopistes que surten de la ciutat pel sud.

La primera de les sorpreses que em vaig dur van ser les paradetes que havien muntat tant la San Francisco Bicycle Coalition, que és l'organitzadora del Day, així com les grans empreses de la zona. Cada uns deu kilòmetres en vam anar trobant alguna, i la majoria tenien aigua fresca, barretes i peces de fruita, per a recarregar una mica les energies. I clar, jo les veia passar, però decidia no parar, perquè d'aigua ja en portava, havia menjat un mini-entrepà amb el cafè del matí, i sóc dels que pensa que es pedala millor en aquella breu finestra de temps en què tens l'estómac buit però encara no tens fam... I així vaig anar tirant fins que, a mig camí, vam arribar davant dels edificis d'Oracle i ens vam trobar amb una aglomeració de gent, i dues taules allargades on ens estaven esperant totes les temptacions que poden temptar un ciclista a les vuit del matí.

Muffins, scones i bagels en primer pla. Ous remenats i salsitxes al segon. Mmm...
No sé com són les seves bases de dades, però els avituallaments d'Oracle ho peten!

Em va venir el record de la única Berga-Santpedor que vaig fer (a la dècada dels noranta!) en què després d'uns quants kilòmetres (possiblement no tants com per a justificar-ho) vam arribar a una plaça de poble on els ciclistes s'amuntegaven per a endrapar embotit i beure mistela dels porrons... Aquí no hi havia fuet, llonganissa ni pernil, però vaig pensar que un muffin de xocolata i un scone no em farien mal. I ja de pas, em vaig prendre un segon cafè, que també vaig pensar que no em sobraria...

La segona sorpresa positiva va ser el recorregut en ell mateix. Jo anava a fer la ruta amb la impressió que passaríem la major part del temps per carreteres principals i hauríem d'estar pendents del trànsit. I va ser al contrari! Un cop sortits de San Francisco, vam passar una estona per les carreteres que envolten l'aeroport, però després ja vam entrar a la Bay Trail, un bicicarril que ressegueix la línia de la Badia, i vam passar molta estona entre aiguamolls i paisatges suburbans: fangs descoberts per la marea baixa, l'herba esgrogueïda típica de Califòrnia, esteses interminables de torres d'alta tensió, scalextrics de ponts i autopistes...

Paisatges de la Bay Trail

Passat San Mateo ens vam desviar una mica cap a l'interior i vam estar una estona agafant carreteres locals i carrers en mig d'urbanitzacions, però anàvem reprenent trams de Bay Trail de tant en tant. Exceptuant només un parell de punts en que vam haver de creuar-les, vam evitar completament les carreteres principals.

Ja des del principi l'escamot s'havia estirat molt, perquè tenies gent de tots els nivells i condicions físiques... I en arribar aquest punt jo m'havia quedat amb un grup que li fotien una certa canya. I és que no sé si és perquè em vaig formar com a ciclista de muntanya, però sempre que vaig amb un grup de ciclistes de carretera per pla, no puc entendre com poden pedalar tan ràpid! En el moment en què em relaxava una mica, m'anava quedant enrere, fins que em tocava tornava a ajuntar les dents i fer un sprint per a tornar-me a posar a la seva alçada...

I així vam anar tirant, fins arribar al tram de carretera de Palo Alto a Mountain View. En aquell moment, em vaig desviar un moment per a fer una foto amb l'escultura que sempre veig des del bus quan torno a casa, just a l'entrar a l'autopista.. Quan m'hi vaig apropar, vaig veure que duia per títol Bliss in the Moment. No sé si el motiu de l'estàtua representa el Bike to Work Day, però en aquell moment, jo compartia la sensació de felicitat.

I així vaig arribar a Mountain View! Comptava amb parar ja a Google, però a la carretera hi havia un home d'Intuit que em feia gestos desesperadament perquè parés al seu avituallament, i vaig aprofitar per a fer una barreta de cereal i una mica d'aigua allà que no hi havia ningú. M'oferien burritos i tot, però un burrito a quarts de deu potser sí que no calia! Així que amb la panxa una mica menys buida, vaig fer els últims metres que em quedaven i vaig arribar a la plaça central del campus, que estava menys plena de gent del que m'esperava, però que tenia un parell d'atraccions de fira que funcionaven, literalment, a pedals.

Així que vaig fer el tercer cafè, vaig recollir la samarreta commemorativa (quant de temps feia que no em donaven una samarreta de cotó en acabar una pedalada!) i vaig considerar que... missió complerta! Havia celebrat el meu primer Bike to Work Day. En total, 3 hores 10 ciclades, i uns 74 kilòmetres (si teniu curiositat per a veure el recorregut que vam fer, l'he penjat aquí).

Només quedava l'altra missió que era aconseguir no quedar-me clapat a la feina després de la pallissa. Vaig acabar marxant mitja hora abans del normal perquè ja no veia les lletres a la pantalla. Ah, i també recuperar la bici de la gola d'un dels habitants del campus, però res fora del que passa cada dia normalment al Googleplex...

Research goes to Tahoe (o Cap una Aproximació Empírica a l'Esquí de Travessa)

Research goes to Tahoe:

Cap a* una Aproximació Empírica a l'Esquí de Travessa

Edgar Gonzàlez i Pellicer

Google Research

*: Sé que "cap a" en català no té la mateixa sonoritat que "towards", però és el que tenen les traduccions....

Abstract

El present post presenta els resultats d'una primera avaluació de l'aparell locomotor de l'autor en una tasca d'esquí de travessa, en el marc de l'offsite de l'equip de Google Research. En el post, es presenta una descripció de l'aproximació presa per a posar l'aparell locomotor a punt, i una descripció dels experiments que es van dur a terme per a veure si la preparació havia estat profitosa. Finalment, s'extreuen conclusions dels resultats. Passat el parell de dies de cruiximents de rigor, aquests són completament positius, encara que el sistema necessitaria força més preparació per a situar-se a nivells amb prou feines comparables a l'estat de l'art.

1. Introducció

La tasca de l'esquí de travessa ha estat descrita per molts autors de forma extremadament positiva. L'autor té bons amics que ho practiquen i, en diverses ocasions, l'han animat a que ho provés algun cop (Padró, 2008) (Vela & Lara, 2009). Més recentment, quan va entrar a Google, el seu cap Fernando li va explicar que, sovint, agafava el cotxe el dissabte al matí per a anar al Llac Tahoe i aprofitava per a fer una escapada d'esquí de travessa (Pereira, 2012).  Les conclusions de tots els treballs sempre eren les mateixes: un esport dur, però ple de llibertat i paisatges, i una alternativa a les cada cop més massificades pistes.

Així doncs, quan l'autor va rebre l'e-mail informatiu sobre la sortida al Llac Tahoe que es feia anualment a Google Recerca, i va veure que d'entre les activitats per al segon dia es podia triar l'esquí de travessa (o back-country skiing, com en diuen aquí), no va tenir cap mena de dubte i va decidir provar-ho.

Aquest post recull la preparació i els experiments en la primera presa de contacte de l'autor amb l'esquí de travessa. S'inclouen també tot tipus de detalls circumstancials que no són estrictament necessaris per a la comprensió del treball; però a aquestes alçades ja és ben sabut, per altres posts d'aquest blog, que la concisió no és precisament una de les seves virtuts (Pose & Gonzàlez, 2012, 2013).

2. Treball Previ

Figura 1: Al cim del Gallinero,
extret de (Gonzàlez, Vela et al., 2009)

La bibliografia en esquí de muntanya és extensa. Tanmateix, a part dels esmentats treballs de Padró, Vela & Lara i Pereira, per brevetat aquí només citarem el treball de Gonzàlez, Vela et al. (2009), per ser l'única experiència prèvia de l'autor.

Pocs dies després del nadal del 2009, l'autor va pujar amb material d'esquí de travessa al cotxe a Cerler, al Pirineu aragonès, per a trobar-se amb el seu amic Pablo, que estava allà amb tota una altra colla, i planejaven una sortida per a l'endemà. Tanmateix, al matí següent feia força mal temps i al final, per a evitar perills, els autors van decidir pujar per les pròpia estació, aprofitant que estava tancada. Va acabar essent una pallissa, perquè van sortir del nivell de Cerler a 1500m i van arribar fins al Gallinero a 2728m, i a la part alta ventava, transformant l'arribada al cim en una petita odissea (Figura 1). L'autor reporta que en la baixada de tornada, per una pista blava, estava tan esgotat que no podia gairebé girar.

A pesar de descriure-ho en aquell moment com "l'esport més dur que he practicat mai", l'experiència de l'autor va ser positiva, i el va animar a repetir de cara al present treball.

3. Aproximació
En contra del que recomanaria el sentit comú, la major part del temps invertit en la preparació per a la sortida d'esquí de travessa no va ser en la part física, sinó en anar a comprar tota la roba que necessitava per a la sortida, ja que la roba d'esquí de tota la vida estava a Barcelona. A més més, tant a l'e-mail que va enviar l'administrativa que organitzava el viatge (Powell, 2013) com en un altre que va enviar en Fernando (Pereira, 2013), donaven una llista tan extensa de roba i material que faria falta que l'autor va entrar en mode paranoic, i un dissabte a principis de febrer va anar a l'Sports Basement amb una llista de coses a comprar i va anar donant voltes per la botiga fins que havia marcat gairebé tots els elements de la llista. En concret, per tal de satisfer els requeriments, l'autor va necessitar recopilar els següents elements (Figura 2):

Figura 2: Vestimenta per a un esquiador de travessa

1. Ulleres de sol (les d'anar en bicicleta)
2. Buff (de la Cursa de la Mercè de fa molts anys)
3. Polar de microfibra (més resistent al vent que el polar normal)
4. Jaqueta impermeable de surf de neu (això la seva família ho veurà com una traïció, però era la que més li agradava)
5. Guants d'esquí (aquests sí que els havia portat de Barcelona)
6. Pantalons de surf de neu (en aquest cas, eren els únics que quedaven i que li anessin bé)
7. Samarreta tèrmica (l'autor va estar dubtant entre la que suportava fins a 0ºC, i la que arribava fins a -20ºC; amb la paranoia de "aquí segur que les muntanyes són més grans i hi fa més fred", va acabar escollint la segona, decisió que després el va fer suar com un porc, com es discuteix a la secció experimental)
8. Guants tous (suposadament, per a quan estiguessin pujant; en realitat, tothom va anar amb guants d'esquí normal tota l'estona, i l'autor els va estar carretejant tot el dia)
9. Pantalons tèrmics (igual que per a la samarreta tèrmica, suportaven fins a -20ºC; al final, es van quedar a la motxilla)
10. Mitjons d'esquí (reforçats per totes bandes)
11. Cabells (les txolles disminueixen la necessitat de dur barret)
12. Pèl (abundant en el cas de l'autor, contribueix a l'aïllament tèrmic, i no és necessari comprar-lo a l'Sports Basement: ve de sèrie)
13. Calçotets (la subjecció, tant en l'esquí de travessa com en (gairebé) qualsevol altre moment de la vida, és fonamental)

Després de passar per caixa carregat amb tota aquesta pila de roba (fent treure fum a la targeta de crèdit en el procés), arribar a casa i estendre-la tota al llit, l'autor es va adonar que era pràcticament el mateix que ja tenia a Barcelona (exceptuant els pantalons tèrmics, que durant els experiments va recordar perquè no en tenia). Una mica sòmines sí que ho havia estat, perquè semblava que no hagués esquiat mai, quan de fet els seus pares l'hi van començar a dur quan tenia 6 o 7 anys (González & Pellicer, 1987, 1995, 1999, entre altres).

Amb aquesta única compra es van solucionar doncs pràcticament tots els requeriments logístics per a l'experimentació amb l'esquí de travessa. Durant les setmanes següents només va caler afegir-hi una motxilla molona i una bossa d'hidratació amb un ornitorinc (dibuixat).

4. Experimentació
4.1 Preparació del Material
El marc de treball per a l'experimentació van ser les pistes de Squaw Valley (Cushing, 1949) i Sugar Bowl (Schroll, 1937), a la zona del Llac Tahoe. Per tal de fer arribar el subjecte d'experimentació fins allà, va ser necessari llevar-se a quarts de cinc del matí, i agafar l'autobús a un quart de sis al Tenderloin que, curiosament, fa menys por de matinada que a plena lluny del sol (hi ha menys molta gent, cosa que també significa que hi ha molta menys gent tarada). L'arribada a Squaw Valley va ser cap a quarts de nou, i en aquell moment l'autor va començar a detectar errors en l'aproximació descrita a la secció anterior. En particular, el sol espectacular que brillava feia clarament innecessaris els pantalons tèrmics, i durant el dia es va veure que el polar de microfibra també estava força de més. Per sort, en aquest punt la motxilla va fer servei, i tot el que no feia falta va acabar allà a dins, en mode Doraemon (Fujio, 1969).

Figura 3: El Llac Tahoe darrere
les pistes d'Squaw Valley

Acompanyat del bon temps i d'uns quants companys, el dia abans de l'avaluació l'autor va aprofitar per a fer les seves primeres baixades a les pistes dels Estats Units. Els resultats van ser bons, encara que, acostumat a la diferència d'escala entre Estats Units i Europa, va ser força sorprenent no trobar-la aquí: les muntanyes de Sierra Nevada són similars en alçada a les dels Pirineus, i el domini esquiable de Squaw Valley (a pesar de ser un dels més grans dels Estats Units) li va semblar de la mida d'una estació com la Molina, no pas com les dels Alps que esperava... Però era maco, amb arbres, i vistes del llac des de les parts altes (Figura 3). La neu estava una mica dura al matí i una mica pastosa a la tarda, circumstàncies que tanmateix han estat sovint definides en altres treballs, entre ells els de l'àvia de l'autor, com "hem pogut esquiar" (Rosich, 2001, 2005, 2008, entre altres).

Després de la retrobada amb l'esquí, va haver-hi cervesa, socialització, més cervesa, sopar en un japonès on el menú especificava les verdures i el peix eren orgànics (a tants kilòmetres d'ella, però com si fóssim a casa), i finalment l'activitat més esperada del dia: xocolata calenta i jocs de taula.

L'autor havia sentit rumors que hi hauria un Risk, però en arribar a la cafeteria on tenia lloc l'activitat no hi havia cap mena de rastre del joc. Tanmateix, al cap dels minuts va aparèixer un home amb una bossa, i d'ella en va treure la caixa que contenia el mapa del món per què set persones es barallarien uns minuts després. Al final, com tota bona partida de Risk, la cosa es va anar allargant: la resta de la gent va anar acabant les partides dels seus respectius jocs i marxant, els cambrers van començar a recollir les taules, i a la sala només quedaven set persones fent rodar els daus, mostrant clars signes de ludopatia. Finalment, a quarts de dotze la partida es va acabar, i l'autor va anar fins a l'habitació i es va posar al llit, esperant que el fet d'anar a dormir entre una i dues hores més tard que la resta de participants en l'experiment no creés biaixos en els futurs resultats.

4.2 Protocol Experimental
El dia de l'experiment, l'autor i els altres 7 participants en l'avaluació van ser transportats des del village de Squaw Valley fins a l'aparcament de l'estació de Sugar Bowl, resseguint el contorn del Llac Tahoe i enfilant-se per la carretera del Donner Pass, antiga ruta de pioners. Un cop allà, van agafar un telecabina completament old school i van arribar fins al village de Sugar Bowl, on es van trobar amb el guia que els portaria a l'esperat back-country.

Després de preparar tot el material (i haver de descartar gran part de l'equipament descrit a la secció anterior perquè el dia tornava a ésser esplèndid), d'una petita explicació sobre el funcionament dels aparells anti-allaus, i d'una baixada des de Mount Disney (sembla ser Walt Disney va ser un dels socis capitalistes de les pistes en el moment de la seva creació... i això té un preu), l'equip va pujar al telecadira de Mount Lincoln, va esquiar uns quants metres fins a una tanca en què un senyal anunciava que allà començava el domini de back-country i, d'un en un i en filera, la van creuar. Finalment començava l'avaluació.

L'experiment va diferir força del dut a terme per (Gonzàlez, Vela et al., 2009). El temps era molt millor, i en comptes de pujar de forma continuada 1200m, es van estar alternant estones de pujada i baixada, donant la volta per darrere de les pistes fins arribar gairebé fins al cim de Mount Judah (Figura 4). Això va tenir la contrapartida que calia estar parant a posar i treure les pells de foca sovint. Però per altra banda, al menys quan cal treure-les després d'estar pujant, la parada era benvinguda.

Figura 4: Mount Judah als ulls d'un esquiador

La major part de participants van estar d'acord amb que la sensació de dur pells de foca era força curiosa: hi ha una incredulitat inicial a que puguin tenir tanta adherència, però al final del dia molts estaven pujant seguint pràcticament la vertical i les pells ho permetien (un altre tema era que les forces ho fessin). Els nivells d'endorfines van ser alts durant tot el procés, cosa que va generar satisfacció en l'esforç i, acompanyades del paisatge i donats els orígens de l'autor, diversos moments de quemaquisme.

Un cop arribats a Mount Judah i feta una parada per a gaudir del paisatge, es va començar a enfilar el camí de baixada i, després d'acomiadar-se del guia, es va enfilar cap a l'autobús de tornada cap a San Francisco. El camí va incloure unes quantes ampolles de cervesa més, i discussions perquè sí, com és sana tradició en els cercles de recerca (i més quan van una mica alcoholitzats).

4.3 Resultats
El GPS de l'autor va registrar 450m de desnivell ascendent en uns 4.5km fora de pista. El temps total invertit va ser de vora 5 hores, però en moviment van ser amb prou feines un parell. Això corrobora l'observació prèvia que cal estar parant sovint, i més amb un grup gran.

Pel que fa als dies següents a l'avaluació, es va observar uns certs cruiximents a l'esquena, especialment l'endemà en llevar-se, però van marxar sense majors conseqüències durant les següents 48 hores.

No s'inclouen comparacions amb altres treballs en l'estat de l'art perquè no és necessari: l'autor té molt assumides les seves limitacions com a amateur, i està més que satisfet de la seva experiència.

5. Conclusions
L'esquí de muntanya havia estat recomanat a l'autor en múltiples ocasions, així que quan se li va presentar l'ocasió d'anar-hi amb la gent de Google Recerca, va decidir aprofitar-la. Després d'un intens procés de preparació a l'Sports Basement, es va dur a terme una avaluació a la zona de Llac Tahoe amb 7 participants més. Els resultats de l'avaluació van ser molt positius: es van detectar nivells alts d'endorfines, i poques repercussions en els dies següents.

L'autor creu doncs que l'esport de travessa és realment una bona experiència, i està més que determinat a tornar a anar-hi quan se li presenti alguna ocasió la temporada vinent.

I pel que fa a la seva forma física... evidentment, creu que hi hi espai de sobres per a millores.

Grip, Paranoia i Sabó de Mans (o Welcome to the Machine)

Un dia de la setmana passada vaig anar a mitja tarda a reomplir l'ampolla d'aigua a la micro-cuina del meu pis, i em vaig trobar que hi havien penjat un cartell nou damunt de la pica:

Tot el personal de Google ha de rentar-se les mans abans de tornar a picar codi.

A les micro-cuines hi ha bàsicament begudes i snacks per a apaivagar enginyers malcriats que necessiten menjar cada hora i mitja. Així que he de dir que inicialment em va sorprendre una mica el cartell... Quin era l'objectiu? Es tractava d'evitar que teclats i ratolins acabin enganxifosos com una taula de l'Ovella Negra? Que les pantalles no es transformin en catàlegs de les empremtes dactilars dels seus usuaris?

Doncs no, senyores i senyors! Immediatament se'm va encendre la llumeta i vaig adonar-me'n per on anaven els trets! Segur que es tractava, evidentment, d'evitar la malaltia entre malalties, la xacra del zerè món, la major amenaça a la societat (o al menys de la de dins el Googleplex)... Estic parlant, com no, de...

La grip.

The influenza, o flu per als amics.

I és que a pesar de tenir-li malnom i tot, la societat americana, o al menys la d'aquí la Bay Area, sembla viure mig any en un estat de temor i alerta constant per la grip.

A mitjans de tardor va començar el bombardeig. A totes les farmàcies van començar a anunciar les vacunes contra la grip. I no són només cartells a la porta i als aparadors, sinó que a les lleixes dels altres productes també hi ha cartronets amb petits recordatoris amistosos; que com de bé que faries de posar-te la vacuna de la grip; que no cal concertar visita; que vas, et punxen, i ja estàs protegit del virus. I és que el virus de la grip és aquesta espècie de perroflauta microscòpic, que està esperant que et despistis per okupar el teu cos i muntar-se la juerga padre amb els seus col·legues. Tot a costa de les cel·lules dels teus sistemes immunitari i respiratori, que esclataran com peta zetas bilipídics amb farcit de virusets!

A Google també vam rebre el e-mail dient que si volíem podíem anar a vacunar-nos, que ho pagaven, i que a més a més per cada vacuna que posessin als empleats en donarien una altra a un nen del tercer món. Em va agradar la resposta d'un company indi del meu grup que, quan una companya li van preguntar si no es vacunaria perquè un nen pogués fer-ho, va dir que ell venia del tercer món, i que entre els problemes dels nens d'allà la grip era sense cap mena de dubte dels menors...

Total, que un cop passada l'època de vacunació, va venir l'època de l'entrenament per a quarantenes. E-mails dient-nos que si teníem cap mena de símptoma de grip que no anéssim als cafès, que no anéssim al bus... que no anéssim a la feina en absolut! Que ens cobríssim la boca i després ens rentéssim les mans. Que duguéssim llums i sirena com els cotxes de bombers, perquè tothom pogués protegir-se del nostre pas.

I bé, un cop totes les fitxes estaven a lloc, una darrera l'altra en filera, ara fa uns dies van fer-ne caure la primera:

La grip apoderant-se del món, com si d'una partida de Risk es tractés
(http://www.google.org/flutrends, 30/01/2013)

Doncs sí, fa uns dies vam rebre l'e-mail que deia que ja era temporada de grip!

No val la pena que discutiu: és Flu Season!

L'e-mail anava amb recordatoris que encara et podies posar la vacuna, que et rentessis les mans, i que et transformaries en intocable en el moment en que fessis el primer estossec. Encantador.

Total, que la grip sembla ser que va fent i desfent al seu aire per la zona, però de moment també sembla ser que la Laia i jo ens en estem escapant. Toquem fusta!

De fet, no és que estigui en contra de les normes d'higiene (sóc bastant maniàtic de rentar-me les mans després de fer qualsevol cosa igualment) i també estic d'acord amb que si estàs tocat el que has de fer és quedar-te a casa i curar-te, independentment del fet que així també evites anar escampant virus com si fossis un aspersor. Però trobo que tots aquests recordatoris constants acaben creant un clima de paranoia, des del meu punt tot encaminat a que et posis la ditxosa vacuna...

I a qui crec que beneficia aquesta vacuna? Doncs personalment crec que els grans beneficiats acaben essent les farmacèutiques, que segur que fan calés a cabassos venent vacunes (vegi's la grip porcina del 2009); les farmàcies i similars que cobren per posar-les; i, en última instància, suposo que les companyies en general, a qui surt més barat pagar la vacuna de la grip als empleats que no pas pagar-los el sou de dos o tres dies per estar-se al llit.

I les persones que es posen la vacuna? Doncs comparteixo el punt de vista de la Laia, que diu que, a menys que estiguis dins d'un grup en què puguis tenir complicacions, la contrapartida risc-benefici no et val la pena. Posar-te la vacuna en molts casos acaba provocant-te una reacció que és com una grip en miniatura, i en particular jo recordo haver sentit molta gent a l'edifici comentant com havien passat dos o tres dies baldats després de vacunar-se. Així doncs, la decisió personal que has de prendre abans de posar-te davant de l'agulla acaba essent si incrementes la probabilitat de desenvolupar els símptomes de la malaltia a canvi que aquests siguin més moderats.

Així que res, seguiré sense posar-me la vacuna, tal i com he fet sempre. I si agafo la grip aprofitaré els dies que estigui a casa per a escriure un post des del llit explicant-ho. Amb dolor muscular, i mal de cap, i totes aquelles coses que té la grip... Però ho tinc assumit!

Això sí, pel que pugui ser, ara mateix aniré a rentar-me les mans.

Noms (o Jet Lag)

I ja tornem a ser a San Francisco! Després d'una escapada a Barcelona per festes en què hem intentat, de forma estressant i amb no tant temps com ens hauria agradat, anar veient família i amics que feia mig any que no vèiem, ahir vam agafar l'avió i cap a les dues del migdia ja tornàvem a ser al nostre piset. Clar, gairebé no havíem dormit durant el vol, jo havia dormit quatre hores no només ahir, sinó també la nit anterior, vam dir que només faríem una becaina de dues o tres hores...

Resultat: que a les tres ens vam posar al llit, va sonar l'alarma a les sis, la vam parar i vam seguir tan panxos... i ara són les tres del matí i estic amb els ulls com a plats des de fa una hora. Per primer cop en la vida, tinc jet lag del de veritat! No del de no acabar de dormir bé, i de sentir-te esgotat durant el dia. No, d'aquest en tinc a cada viatge. Sinó del d'estar perfectament despert en plena nit mentre el meu organisme es pregunta què coi li passa al sol que avui triga tant en sortir... Total, que he optat per deixar dormir la Laia, aixecar-me, i escriure un petit post mentre rossego quatre galetes i em bec un vas d'una espècie de beguda de taronja que ens va deixar una de les visites quan van passar per aquí. Evidentment, és de les poques coses que tenim per casa que no és orgànica (de fet, dubto que hagi vist mai una taronja); si no, no s'explicaria que hagi aguantat les dues setmanes que hem estat fora a la nevera sense diferències de gust, color o textura (o potser sí, perquè totes tres ja eren força dolentes des del principi...).

En tot cas, a part de portar-me el jet lag com a regal de reis, l'aterratge d'ahir a San Francisco i el posterior recorregut en taxi fins a casa va estar ple de sensacions molt diferents a les de fa sis mesos. Fa sis mesos, per a nosaltres l'etiqueta San Francisco era una gran manta borrosa que cobria tota la zona. En canvi, ahir San Francisco era el nom d'una part molt més petita i delimitada, una frontera precisa, i tot d'altres noms havien aparegut al seu voltant. En aquests sis mesos, muntanyes, pobles i carrers han deixat de ser muntanyes, pobles i carrers anònims i ara es diuen Tam, San Bruno o Oak. S'han transformat en coneguts nostres. I crec que amb un bon nombre d'ells hem compartit prou estones com perquè puguem començar a veure'ls com els nostres amics.

I és que de la mateixa manera que coneixem nova gent i en retrobem de vella, les ciutats on vivim també les anem coneixent i retrobant. Així, a part d'un molt esperat i gaudit retrobament amb la gent de tots aquests anys, tornar a Barcelona ha estat, per a mi i en les estones en què he pogut caminar una mica pels barris o fins i tot veure-la des de dalt en bicicleta, un retrobament amb els seus carrers, places, camins, avingudes, edificis, arbres, bancs, semàfors, escales, muntanyes, turons... Els seus colors, formes, sons i olors. I com als vells coneguts, al retrobar-me amb els Olzinelles i els Aribau, els he vist coses que no han canviat i altres coses que sí. Però a pesar dels canvis, la sensació ha estat la de parlar amb amics d'aquells amb qui, encara que faci temps que no et veus, et retrobes i sembla que fos ahir. I et sents bé.

Però les ciutats i els llocs no només guanyen noms i etiquetes, sinó que també se les intercanvien, com cromos en un pati d'escola. I així, quan vam volar de San Francisco a Barcelona i viceversa, internament jo no m'acabava de decidir si marxava o tornava, si tornava o marxava. I al parlar aquests dies titubejava i acabava alternant entre si aquí o allí volien dir una ciutat o l'altra.

I és que definitivament, sis mesos és poc temps com per a fer que una ciutat on has viscut trenta-un anys perdi l'etiqueta casa. Però també sembla que sí que és suficient temps com perquè aquella en què estàs vivint ara comenci a guanyar-se-la.