Research goes to Tahoe (o Cap una Aproximació Empírica a l'Esquí de Travessa)

Research goes to Tahoe:

Cap a* una Aproximació Empírica a l'Esquí de Travessa

Edgar Gonzàlez i Pellicer

Google Research

*: Sé que "cap a" en català no té la mateixa sonoritat que "towards", però és el que tenen les traduccions....

Abstract

El present post presenta els resultats d'una primera avaluació de l'aparell locomotor de l'autor en una tasca d'esquí de travessa, en el marc de l'offsite de l'equip de Google Research. En el post, es presenta una descripció de l'aproximació presa per a posar l'aparell locomotor a punt, i una descripció dels experiments que es van dur a terme per a veure si la preparació havia estat profitosa. Finalment, s'extreuen conclusions dels resultats. Passat el parell de dies de cruiximents de rigor, aquests són completament positius, encara que el sistema necessitaria força més preparació per a situar-se a nivells amb prou feines comparables a l'estat de l'art.

1. Introducció

La tasca de l'esquí de travessa ha estat descrita per molts autors de forma extremadament positiva. L'autor té bons amics que ho practiquen i, en diverses ocasions, l'han animat a que ho provés algun cop (Padró, 2008) (Vela & Lara, 2009). Més recentment, quan va entrar a Google, el seu cap Fernando li va explicar que, sovint, agafava el cotxe el dissabte al matí per a anar al Llac Tahoe i aprofitava per a fer una escapada d'esquí de travessa (Pereira, 2012).  Les conclusions de tots els treballs sempre eren les mateixes: un esport dur, però ple de llibertat i paisatges, i una alternativa a les cada cop més massificades pistes.

Així doncs, quan l'autor va rebre l'e-mail informatiu sobre la sortida al Llac Tahoe que es feia anualment a Google Recerca, i va veure que d'entre les activitats per al segon dia es podia triar l'esquí de travessa (o back-country skiing, com en diuen aquí), no va tenir cap mena de dubte i va decidir provar-ho.

Aquest post recull la preparació i els experiments en la primera presa de contacte de l'autor amb l'esquí de travessa. S'inclouen també tot tipus de detalls circumstancials que no són estrictament necessaris per a la comprensió del treball; però a aquestes alçades ja és ben sabut, per altres posts d'aquest blog, que la concisió no és precisament una de les seves virtuts (Pose & Gonzàlez, 2012, 2013).

2. Treball Previ

Figura 1: Al cim del Gallinero,
extret de (Gonzàlez, Vela et al., 2009)

La bibliografia en esquí de muntanya és extensa. Tanmateix, a part dels esmentats treballs de Padró, Vela & Lara i Pereira, per brevetat aquí només citarem el treball de Gonzàlez, Vela et al. (2009), per ser l'única experiència prèvia de l'autor.

Pocs dies després del nadal del 2009, l'autor va pujar amb material d'esquí de travessa al cotxe a Cerler, al Pirineu aragonès, per a trobar-se amb el seu amic Pablo, que estava allà amb tota una altra colla, i planejaven una sortida per a l'endemà. Tanmateix, al matí següent feia força mal temps i al final, per a evitar perills, els autors van decidir pujar per les pròpia estació, aprofitant que estava tancada. Va acabar essent una pallissa, perquè van sortir del nivell de Cerler a 1500m i van arribar fins al Gallinero a 2728m, i a la part alta ventava, transformant l'arribada al cim en una petita odissea (Figura 1). L'autor reporta que en la baixada de tornada, per una pista blava, estava tan esgotat que no podia gairebé girar.

A pesar de descriure-ho en aquell moment com "l'esport més dur que he practicat mai", l'experiència de l'autor va ser positiva, i el va animar a repetir de cara al present treball.

3. Aproximació
En contra del que recomanaria el sentit comú, la major part del temps invertit en la preparació per a la sortida d'esquí de travessa no va ser en la part física, sinó en anar a comprar tota la roba que necessitava per a la sortida, ja que la roba d'esquí de tota la vida estava a Barcelona. A més més, tant a l'e-mail que va enviar l'administrativa que organitzava el viatge (Powell, 2013) com en un altre que va enviar en Fernando (Pereira, 2013), donaven una llista tan extensa de roba i material que faria falta que l'autor va entrar en mode paranoic, i un dissabte a principis de febrer va anar a l'Sports Basement amb una llista de coses a comprar i va anar donant voltes per la botiga fins que havia marcat gairebé tots els elements de la llista. En concret, per tal de satisfer els requeriments, l'autor va necessitar recopilar els següents elements (Figura 2):

Figura 2: Vestimenta per a un esquiador de travessa

1. Ulleres de sol (les d'anar en bicicleta)
2. Buff (de la Cursa de la Mercè de fa molts anys)
3. Polar de microfibra (més resistent al vent que el polar normal)
4. Jaqueta impermeable de surf de neu (això la seva família ho veurà com una traïció, però era la que més li agradava)
5. Guants d'esquí (aquests sí que els havia portat de Barcelona)
6. Pantalons de surf de neu (en aquest cas, eren els únics que quedaven i que li anessin bé)
7. Samarreta tèrmica (l'autor va estar dubtant entre la que suportava fins a 0ºC, i la que arribava fins a -20ºC; amb la paranoia de "aquí segur que les muntanyes són més grans i hi fa més fred", va acabar escollint la segona, decisió que després el va fer suar com un porc, com es discuteix a la secció experimental)
8. Guants tous (suposadament, per a quan estiguessin pujant; en realitat, tothom va anar amb guants d'esquí normal tota l'estona, i l'autor els va estar carretejant tot el dia)
9. Pantalons tèrmics (igual que per a la samarreta tèrmica, suportaven fins a -20ºC; al final, es van quedar a la motxilla)
10. Mitjons d'esquí (reforçats per totes bandes)
11. Cabells (les txolles disminueixen la necessitat de dur barret)
12. Pèl (abundant en el cas de l'autor, contribueix a l'aïllament tèrmic, i no és necessari comprar-lo a l'Sports Basement: ve de sèrie)
13. Calçotets (la subjecció, tant en l'esquí de travessa com en (gairebé) qualsevol altre moment de la vida, és fonamental)

Després de passar per caixa carregat amb tota aquesta pila de roba (fent treure fum a la targeta de crèdit en el procés), arribar a casa i estendre-la tota al llit, l'autor es va adonar que era pràcticament el mateix que ja tenia a Barcelona (exceptuant els pantalons tèrmics, que durant els experiments va recordar perquè no en tenia). Una mica sòmines sí que ho havia estat, perquè semblava que no hagués esquiat mai, quan de fet els seus pares l'hi van començar a dur quan tenia 6 o 7 anys (González & Pellicer, 1987, 1995, 1999, entre altres).

Amb aquesta única compra es van solucionar doncs pràcticament tots els requeriments logístics per a l'experimentació amb l'esquí de travessa. Durant les setmanes següents només va caler afegir-hi una motxilla molona i una bossa d'hidratació amb un ornitorinc (dibuixat).

4. Experimentació
4.1 Preparació del Material
El marc de treball per a l'experimentació van ser les pistes de Squaw Valley (Cushing, 1949) i Sugar Bowl (Schroll, 1937), a la zona del Llac Tahoe. Per tal de fer arribar el subjecte d'experimentació fins allà, va ser necessari llevar-se a quarts de cinc del matí, i agafar l'autobús a un quart de sis al Tenderloin que, curiosament, fa menys por de matinada que a plena lluny del sol (hi ha menys molta gent, cosa que també significa que hi ha molta menys gent tarada). L'arribada a Squaw Valley va ser cap a quarts de nou, i en aquell moment l'autor va començar a detectar errors en l'aproximació descrita a la secció anterior. En particular, el sol espectacular que brillava feia clarament innecessaris els pantalons tèrmics, i durant el dia es va veure que el polar de microfibra també estava força de més. Per sort, en aquest punt la motxilla va fer servei, i tot el que no feia falta va acabar allà a dins, en mode Doraemon (Fujio, 1969).

Figura 3: El Llac Tahoe darrere
les pistes d'Squaw Valley

Acompanyat del bon temps i d'uns quants companys, el dia abans de l'avaluació l'autor va aprofitar per a fer les seves primeres baixades a les pistes dels Estats Units. Els resultats van ser bons, encara que, acostumat a la diferència d'escala entre Estats Units i Europa, va ser força sorprenent no trobar-la aquí: les muntanyes de Sierra Nevada són similars en alçada a les dels Pirineus, i el domini esquiable de Squaw Valley (a pesar de ser un dels més grans dels Estats Units) li va semblar de la mida d'una estació com la Molina, no pas com les dels Alps que esperava... Però era maco, amb arbres, i vistes del llac des de les parts altes (Figura 3). La neu estava una mica dura al matí i una mica pastosa a la tarda, circumstàncies que tanmateix han estat sovint definides en altres treballs, entre ells els de l'àvia de l'autor, com "hem pogut esquiar" (Rosich, 2001, 2005, 2008, entre altres).

Després de la retrobada amb l'esquí, va haver-hi cervesa, socialització, més cervesa, sopar en un japonès on el menú especificava les verdures i el peix eren orgànics (a tants kilòmetres d'ella, però com si fóssim a casa), i finalment l'activitat més esperada del dia: xocolata calenta i jocs de taula.

L'autor havia sentit rumors que hi hauria un Risk, però en arribar a la cafeteria on tenia lloc l'activitat no hi havia cap mena de rastre del joc. Tanmateix, al cap dels minuts va aparèixer un home amb una bossa, i d'ella en va treure la caixa que contenia el mapa del món per què set persones es barallarien uns minuts després. Al final, com tota bona partida de Risk, la cosa es va anar allargant: la resta de la gent va anar acabant les partides dels seus respectius jocs i marxant, els cambrers van començar a recollir les taules, i a la sala només quedaven set persones fent rodar els daus, mostrant clars signes de ludopatia. Finalment, a quarts de dotze la partida es va acabar, i l'autor va anar fins a l'habitació i es va posar al llit, esperant que el fet d'anar a dormir entre una i dues hores més tard que la resta de participants en l'experiment no creés biaixos en els futurs resultats.

4.2 Protocol Experimental
El dia de l'experiment, l'autor i els altres 7 participants en l'avaluació van ser transportats des del village de Squaw Valley fins a l'aparcament de l'estació de Sugar Bowl, resseguint el contorn del Llac Tahoe i enfilant-se per la carretera del Donner Pass, antiga ruta de pioners. Un cop allà, van agafar un telecabina completament old school i van arribar fins al village de Sugar Bowl, on es van trobar amb el guia que els portaria a l'esperat back-country.

Després de preparar tot el material (i haver de descartar gran part de l'equipament descrit a la secció anterior perquè el dia tornava a ésser esplèndid), d'una petita explicació sobre el funcionament dels aparells anti-allaus, i d'una baixada des de Mount Disney (sembla ser Walt Disney va ser un dels socis capitalistes de les pistes en el moment de la seva creació... i això té un preu), l'equip va pujar al telecadira de Mount Lincoln, va esquiar uns quants metres fins a una tanca en què un senyal anunciava que allà començava el domini de back-country i, d'un en un i en filera, la van creuar. Finalment començava l'avaluació.

L'experiment va diferir força del dut a terme per (Gonzàlez, Vela et al., 2009). El temps era molt millor, i en comptes de pujar de forma continuada 1200m, es van estar alternant estones de pujada i baixada, donant la volta per darrere de les pistes fins arribar gairebé fins al cim de Mount Judah (Figura 4). Això va tenir la contrapartida que calia estar parant a posar i treure les pells de foca sovint. Però per altra banda, al menys quan cal treure-les després d'estar pujant, la parada era benvinguda.

Figura 4: Mount Judah als ulls d'un esquiador

La major part de participants van estar d'acord amb que la sensació de dur pells de foca era força curiosa: hi ha una incredulitat inicial a que puguin tenir tanta adherència, però al final del dia molts estaven pujant seguint pràcticament la vertical i les pells ho permetien (un altre tema era que les forces ho fessin). Els nivells d'endorfines van ser alts durant tot el procés, cosa que va generar satisfacció en l'esforç i, acompanyades del paisatge i donats els orígens de l'autor, diversos moments de quemaquisme.

Un cop arribats a Mount Judah i feta una parada per a gaudir del paisatge, es va començar a enfilar el camí de baixada i, després d'acomiadar-se del guia, es va enfilar cap a l'autobús de tornada cap a San Francisco. El camí va incloure unes quantes ampolles de cervesa més, i discussions perquè sí, com és sana tradició en els cercles de recerca (i més quan van una mica alcoholitzats).

4.3 Resultats
El GPS de l'autor va registrar 450m de desnivell ascendent en uns 4.5km fora de pista. El temps total invertit va ser de vora 5 hores, però en moviment van ser amb prou feines un parell. Això corrobora l'observació prèvia que cal estar parant sovint, i més amb un grup gran.

Pel que fa als dies següents a l'avaluació, es va observar uns certs cruiximents a l'esquena, especialment l'endemà en llevar-se, però van marxar sense majors conseqüències durant les següents 48 hores.

No s'inclouen comparacions amb altres treballs en l'estat de l'art perquè no és necessari: l'autor té molt assumides les seves limitacions com a amateur, i està més que satisfet de la seva experiència.

5. Conclusions
L'esquí de muntanya havia estat recomanat a l'autor en múltiples ocasions, així que quan se li va presentar l'ocasió d'anar-hi amb la gent de Google Recerca, va decidir aprofitar-la. Després d'un intens procés de preparació a l'Sports Basement, es va dur a terme una avaluació a la zona de Llac Tahoe amb 7 participants més. Els resultats de l'avaluació van ser molt positius: es van detectar nivells alts d'endorfines, i poques repercussions en els dies següents.

L'autor creu doncs que l'esport de travessa és realment una bona experiència, i està més que determinat a tornar a anar-hi quan se li presenti alguna ocasió la temporada vinent.

I pel que fa a la seva forma física... evidentment, creu que hi hi espai de sobres per a millores.