So I’m going to Art School… (Part I: A la recerca d’una Universitat decent)

Ja fa un temps que he deixat el blog en mans de l’Edgar, i és que he estat força entretinguda convertint-me en una estudiant d’art. Així que ara que he acabat el semestre volia compartir algunes de les meves vivències. 

I és que el tema no és trivial, sort que de petita mirava molt Art Attack i ja estic acostumada a fer el friki, perquè si no no sé si superaria el trauma!

La meva primera formació artística

Ja feia uns anys que em rondava pel cap que volia fer disseny gràfic, així que la mudança a San Francisco ha estat l’excusa per decidir-me finalment. Fins aquí tot bé, però decidit això em tocava triar on estudiar. A la ciutat hi ha força escoles d’art així que em va tocar fer una mica de recerca. Que la majoria d’Universitats són privades i et costen un ull de la cara ja ho sabia, però a més a més vaig descobrir que hi ha Universitats “For-Profit” i “Not-for-profit”. Les primeres sembla ser que són més com qualsevol altre negoci, mentre que les segones suposadament reinverteixen els beneficis a les aules.

I és que totes les “Open house” i visites guiades varies per les diferents escoles (a cadascuna més surrealista) no em van ajudar gaire a aclarir les idees.

L’única not-for-profit que vaig veure i que suposadament era més fiable complia tots els tòpics d’una escola d’art... què dic complia! Agafes els tòpics, n’hi sumes deu i ho multipliques per mil i te’n fas una idea!  Em va fer la visita una becaria que estava acabant el màster en narrativa creativa (o algo similar).  Duia unes ulleres un xic massa grans per a la seva cara, cabell tipo estropajo i mirada a l’infinit (del tipus m’acabo de fumar un porro... tot  i que bé, si fas narrativa creativa suposo que d’algun lloc has de treure l’inspiració). L’escola en qüestió era una antiga estació d’autobusos, una nau enorme amb vidre al voltant. I les “aules” no eren aules en si, si no que hi havia com tot de parets i biombos de pladur d’una mica més de 2 metres, de forma que es podia anar moguent tot i la gent podia anar penjant coses o pintant a les parets. El concepte és que les classes s’ajunten una mica de forma espontània, penjen els projectes i ho comenten, i com que és tot tan obert encara que no sigui la teva classe pots parar-te a comentar i mirar... el concepte és molt artístic però no crec que sigui massa pràctic: quan allò està ple de gent ha de ser un caos i un xivarri total! Les taules no sé de quin color eren perquè totes tenien una capa d’un dit de gruix d’acumulació de pintures, coles i talls d’eines vàries. I les cadires, que tenien menys restes enganxades, eren totes diferents com si les haguessin recollit d’un abocador, hipster 100%! Això sí, després tenien un equipament brutal, amb una biblioteca de materials, o sigui lleixes de trossos de coses que podies demanar per fer els teus projectes, làsers per tallar metracrilat, serres i eines de tot tipus que no sé què eren però impressionaven bastant, impressores 3D, etc, etc.

Després d’aquesta entrada la resta d’escoles ja em van semblar més normals, i tot i ser “for-profit” eren més econòmiques que la primera, o sigui que ja que m’han de robar de tota manera, que sigui el menys possible! De tota manera és caríssim així que tampoc em volia arriscar massa. El primer semestre vaig decidir agafar una assignatura a l’Academy of Art University i un parell de classes a UC Berkeley Extension. Berkeley com a mínim sabía que era una entitat seriosa i esperava que la qualitat fos bona.

Les classes de Berkeley em van semblar millors, per com estaven estructurades i pel professorat (genial!), també el fet que la majoria de gent de classe fos gent que treballava feia que s’ho agafessin més seriosament i hi posessin més ganes que els nanos de 18 anys amb els que compartia classe a l’Academy.

El primer semestre em va servir per veure que realment disseny gràfic és el que vull fer, i tot i que UC Berkeley m’agradava molt, només ofereixen unes poques classes i no un títol complert, i ja que jo no tinc base en formació artística i que aquí els hi va molt la titolitis vaig decidir qudar-me amb l’Academy of Art University per fer el que vindria a ser com una llicenciatura.

Però per a saber més de les meves aventures entre artistes frikis, bollicaos de 18 anys i gent amb problemes de socialització en general, haureu d’esperar al proper post. Que aquest ja s’ha allargat massa!

Bike to Work Day (o Allí Donde Fueres, Haz lo que Vieres (o No))

La zona de la Badia és un micro-món i, com a tal, també té les seves tradicions. La major part les ignoro (igual que feia amb les tradicions de Barcelona) però fa un parell o tres de mesos me'n vaig assabentar d'una que vaig pensar que sí que podia seguir: el Bike to Work Day. El nom ho diu tot: el Dia d'Anar a la Feina en Bici (realment la llengua anglesa és més compacta que les romàniques; els romans van deixar escapar bones oportunitats d'aprendre dels bàrbars...). Evidentment, els que em coneixeu ja sabeu que aquest és el tipus de coses a què sempre m'apunto, i ja només va faltar que la setmana passada sentís la conversa al bus del parell d'enginyers que seien darrere meu, en què un li deia a l'altre que, altres anys, a Mission s'havien reunit grups de més de quatre-cents ciclistes que sortien plegats cap a Mountain View, perquè m'acabès de convèncer que era un esdeveniment a què havia d'anar!

Així que res, ahir 9 de maig, Bike to Work Day, em vaig llevar a dos quarts de sis (crec que això va ser la part més dura del dia), vaig fer un cafè ràpid i, amb quatre hores de son i menys quilòmetres a les cames dels que hauria volgut (sense dormir i sense entrenar, al més pur estil Edgar Gonzàlez), vaig sortir de casa i vaig remuntar la part baixa dels Twin Peaks per a acostar-me a la cruïlla de Mission amb el 24è, d'on sortia l'escamot de Googlers i afegits cap a Mountain View. A l'altura de Dolores vaig començar-me a trobar amb altres ciclistes, fins arribar a la placeta que hi ha al voltant de l'estació del BART, que estava literalment coberta de les bicicletes.

Un parell de minuts després que arribés ja van començar a tirar els primers escapats, i de seguida jo també em vaig posar en marxa. Vam arribar fins al final de Mission, que encara no havia vist, per a després superar Bernal Heights i començar a creuar l'entramat de carrers entre autopistes que surten de la ciutat pel sud.

La primera de les sorpreses que em vaig dur van ser les paradetes que havien muntat tant la San Francisco Bicycle Coalition, que és l'organitzadora del Day, així com les grans empreses de la zona. Cada uns deu kilòmetres en vam anar trobant alguna, i la majoria tenien aigua fresca, barretes i peces de fruita, per a recarregar una mica les energies. I clar, jo les veia passar, però decidia no parar, perquè d'aigua ja en portava, havia menjat un mini-entrepà amb el cafè del matí, i sóc dels que pensa que es pedala millor en aquella breu finestra de temps en què tens l'estómac buit però encara no tens fam... I així vaig anar tirant fins que, a mig camí, vam arribar davant dels edificis d'Oracle i ens vam trobar amb una aglomeració de gent, i dues taules allargades on ens estaven esperant totes les temptacions que poden temptar un ciclista a les vuit del matí.

Muffins, scones i bagels en primer pla. Ous remenats i salsitxes al segon. Mmm...
No sé com són les seves bases de dades, però els avituallaments d'Oracle ho peten!

Em va venir el record de la única Berga-Santpedor que vaig fer (a la dècada dels noranta!) en què després d'uns quants kilòmetres (possiblement no tants com per a justificar-ho) vam arribar a una plaça de poble on els ciclistes s'amuntegaven per a endrapar embotit i beure mistela dels porrons... Aquí no hi havia fuet, llonganissa ni pernil, però vaig pensar que un muffin de xocolata i un scone no em farien mal. I ja de pas, em vaig prendre un segon cafè, que també vaig pensar que no em sobraria...

La segona sorpresa positiva va ser el recorregut en ell mateix. Jo anava a fer la ruta amb la impressió que passaríem la major part del temps per carreteres principals i hauríem d'estar pendents del trànsit. I va ser al contrari! Un cop sortits de San Francisco, vam passar una estona per les carreteres que envolten l'aeroport, però després ja vam entrar a la Bay Trail, un bicicarril que ressegueix la línia de la Badia, i vam passar molta estona entre aiguamolls i paisatges suburbans: fangs descoberts per la marea baixa, l'herba esgrogueïda típica de Califòrnia, esteses interminables de torres d'alta tensió, scalextrics de ponts i autopistes...

Paisatges de la Bay Trail

Passat San Mateo ens vam desviar una mica cap a l'interior i vam estar una estona agafant carreteres locals i carrers en mig d'urbanitzacions, però anàvem reprenent trams de Bay Trail de tant en tant. Exceptuant només un parell de punts en que vam haver de creuar-les, vam evitar completament les carreteres principals.

Ja des del principi l'escamot s'havia estirat molt, perquè tenies gent de tots els nivells i condicions físiques... I en arribar aquest punt jo m'havia quedat amb un grup que li fotien una certa canya. I és que no sé si és perquè em vaig formar com a ciclista de muntanya, però sempre que vaig amb un grup de ciclistes de carretera per pla, no puc entendre com poden pedalar tan ràpid! En el moment en què em relaxava una mica, m'anava quedant enrere, fins que em tocava tornava a ajuntar les dents i fer un sprint per a tornar-me a posar a la seva alçada...

I així vam anar tirant, fins arribar al tram de carretera de Palo Alto a Mountain View. En aquell moment, em vaig desviar un moment per a fer una foto amb l'escultura que sempre veig des del bus quan torno a casa, just a l'entrar a l'autopista.. Quan m'hi vaig apropar, vaig veure que duia per títol Bliss in the Moment. No sé si el motiu de l'estàtua representa el Bike to Work Day, però en aquell moment, jo compartia la sensació de felicitat.

I així vaig arribar a Mountain View! Comptava amb parar ja a Google, però a la carretera hi havia un home d'Intuit que em feia gestos desesperadament perquè parés al seu avituallament, i vaig aprofitar per a fer una barreta de cereal i una mica d'aigua allà que no hi havia ningú. M'oferien burritos i tot, però un burrito a quarts de deu potser sí que no calia! Així que amb la panxa una mica menys buida, vaig fer els últims metres que em quedaven i vaig arribar a la plaça central del campus, que estava menys plena de gent del que m'esperava, però que tenia un parell d'atraccions de fira que funcionaven, literalment, a pedals.

Així que vaig fer el tercer cafè, vaig recollir la samarreta commemorativa (quant de temps feia que no em donaven una samarreta de cotó en acabar una pedalada!) i vaig considerar que... missió complerta! Havia celebrat el meu primer Bike to Work Day. En total, 3 hores 10 ciclades, i uns 74 kilòmetres (si teniu curiositat per a veure el recorregut que vam fer, l'he penjat aquí).

Només quedava l'altra missió que era aconseguir no quedar-me clapat a la feina després de la pallissa. Vaig acabar marxant mitja hora abans del normal perquè ja no veia les lletres a la pantalla. Ah, i també recuperar la bici de la gola d'un dels habitants del campus, però res fora del que passa cada dia normalment al Googleplex...