Grip, Paranoia i Sabó de Mans (o Welcome to the Machine)

Un dia de la setmana passada vaig anar a mitja tarda a reomplir l'ampolla d'aigua a la micro-cuina del meu pis, i em vaig trobar que hi havien penjat un cartell nou damunt de la pica:

Tot el personal de Google ha de rentar-se les mans abans de tornar a picar codi.

A les micro-cuines hi ha bàsicament begudes i snacks per a apaivagar enginyers malcriats que necessiten menjar cada hora i mitja. Així que he de dir que inicialment em va sorprendre una mica el cartell... Quin era l'objectiu? Es tractava d'evitar que teclats i ratolins acabin enganxifosos com una taula de l'Ovella Negra? Que les pantalles no es transformin en catàlegs de les empremtes dactilars dels seus usuaris?

Doncs no, senyores i senyors! Immediatament se'm va encendre la llumeta i vaig adonar-me'n per on anaven els trets! Segur que es tractava, evidentment, d'evitar la malaltia entre malalties, la xacra del zerè món, la major amenaça a la societat (o al menys de la de dins el Googleplex)... Estic parlant, com no, de...

La grip.

The influenza, o flu per als amics.

I és que a pesar de tenir-li malnom i tot, la societat americana, o al menys la d'aquí la Bay Area, sembla viure mig any en un estat de temor i alerta constant per la grip.

A mitjans de tardor va començar el bombardeig. A totes les farmàcies van començar a anunciar les vacunes contra la grip. I no són només cartells a la porta i als aparadors, sinó que a les lleixes dels altres productes també hi ha cartronets amb petits recordatoris amistosos; que com de bé que faries de posar-te la vacuna de la grip; que no cal concertar visita; que vas, et punxen, i ja estàs protegit del virus. I és que el virus de la grip és aquesta espècie de perroflauta microscòpic, que està esperant que et despistis per okupar el teu cos i muntar-se la juerga padre amb els seus col·legues. Tot a costa de les cel·lules dels teus sistemes immunitari i respiratori, que esclataran com peta zetas bilipídics amb farcit de virusets!

A Google també vam rebre el e-mail dient que si volíem podíem anar a vacunar-nos, que ho pagaven, i que a més a més per cada vacuna que posessin als empleats en donarien una altra a un nen del tercer món. Em va agradar la resposta d'un company indi del meu grup que, quan una companya li van preguntar si no es vacunaria perquè un nen pogués fer-ho, va dir que ell venia del tercer món, i que entre els problemes dels nens d'allà la grip era sense cap mena de dubte dels menors...

Total, que un cop passada l'època de vacunació, va venir l'època de l'entrenament per a quarantenes. E-mails dient-nos que si teníem cap mena de símptoma de grip que no anéssim als cafès, que no anéssim al bus... que no anéssim a la feina en absolut! Que ens cobríssim la boca i després ens rentéssim les mans. Que duguéssim llums i sirena com els cotxes de bombers, perquè tothom pogués protegir-se del nostre pas.

I bé, un cop totes les fitxes estaven a lloc, una darrera l'altra en filera, ara fa uns dies van fer-ne caure la primera:

La grip apoderant-se del món, com si d'una partida de Risk es tractés
(http://www.google.org/flutrends, 30/01/2013)

Doncs sí, fa uns dies vam rebre l'e-mail que deia que ja era temporada de grip!

No val la pena que discutiu: és Flu Season!

L'e-mail anava amb recordatoris que encara et podies posar la vacuna, que et rentessis les mans, i que et transformaries en intocable en el moment en que fessis el primer estossec. Encantador.

Total, que la grip sembla ser que va fent i desfent al seu aire per la zona, però de moment també sembla ser que la Laia i jo ens en estem escapant. Toquem fusta!

De fet, no és que estigui en contra de les normes d'higiene (sóc bastant maniàtic de rentar-me les mans després de fer qualsevol cosa igualment) i també estic d'acord amb que si estàs tocat el que has de fer és quedar-te a casa i curar-te, independentment del fet que així també evites anar escampant virus com si fossis un aspersor. Però trobo que tots aquests recordatoris constants acaben creant un clima de paranoia, des del meu punt tot encaminat a que et posis la ditxosa vacuna...

I a qui crec que beneficia aquesta vacuna? Doncs personalment crec que els grans beneficiats acaben essent les farmacèutiques, que segur que fan calés a cabassos venent vacunes (vegi's la grip porcina del 2009); les farmàcies i similars que cobren per posar-les; i, en última instància, suposo que les companyies en general, a qui surt més barat pagar la vacuna de la grip als empleats que no pas pagar-los el sou de dos o tres dies per estar-se al llit.

I les persones que es posen la vacuna? Doncs comparteixo el punt de vista de la Laia, que diu que, a menys que estiguis dins d'un grup en què puguis tenir complicacions, la contrapartida risc-benefici no et val la pena. Posar-te la vacuna en molts casos acaba provocant-te una reacció que és com una grip en miniatura, i en particular jo recordo haver sentit molta gent a l'edifici comentant com havien passat dos o tres dies baldats després de vacunar-se. Així doncs, la decisió personal que has de prendre abans de posar-te davant de l'agulla acaba essent si incrementes la probabilitat de desenvolupar els símptomes de la malaltia a canvi que aquests siguin més moderats.

Així que res, seguiré sense posar-me la vacuna, tal i com he fet sempre. I si agafo la grip aprofitaré els dies que estigui a casa per a escriure un post des del llit explicant-ho. Amb dolor muscular, i mal de cap, i totes aquelles coses que té la grip... Però ho tinc assumit!

Això sí, pel que pugui ser, ara mateix aniré a rentar-me les mans.

Noms (o Jet Lag)

I ja tornem a ser a San Francisco! Després d'una escapada a Barcelona per festes en què hem intentat, de forma estressant i amb no tant temps com ens hauria agradat, anar veient família i amics que feia mig any que no vèiem, ahir vam agafar l'avió i cap a les dues del migdia ja tornàvem a ser al nostre piset. Clar, gairebé no havíem dormit durant el vol, jo havia dormit quatre hores no només ahir, sinó també la nit anterior, vam dir que només faríem una becaina de dues o tres hores...

Resultat: que a les tres ens vam posar al llit, va sonar l'alarma a les sis, la vam parar i vam seguir tan panxos... i ara són les tres del matí i estic amb els ulls com a plats des de fa una hora. Per primer cop en la vida, tinc jet lag del de veritat! No del de no acabar de dormir bé, i de sentir-te esgotat durant el dia. No, d'aquest en tinc a cada viatge. Sinó del d'estar perfectament despert en plena nit mentre el meu organisme es pregunta què coi li passa al sol que avui triga tant en sortir... Total, que he optat per deixar dormir la Laia, aixecar-me, i escriure un petit post mentre rossego quatre galetes i em bec un vas d'una espècie de beguda de taronja que ens va deixar una de les visites quan van passar per aquí. Evidentment, és de les poques coses que tenim per casa que no és orgànica (de fet, dubto que hagi vist mai una taronja); si no, no s'explicaria que hagi aguantat les dues setmanes que hem estat fora a la nevera sense diferències de gust, color o textura (o potser sí, perquè totes tres ja eren força dolentes des del principi...).

En tot cas, a part de portar-me el jet lag com a regal de reis, l'aterratge d'ahir a San Francisco i el posterior recorregut en taxi fins a casa va estar ple de sensacions molt diferents a les de fa sis mesos. Fa sis mesos, per a nosaltres l'etiqueta San Francisco era una gran manta borrosa que cobria tota la zona. En canvi, ahir San Francisco era el nom d'una part molt més petita i delimitada, una frontera precisa, i tot d'altres noms havien aparegut al seu voltant. En aquests sis mesos, muntanyes, pobles i carrers han deixat de ser muntanyes, pobles i carrers anònims i ara es diuen Tam, San Bruno o Oak. S'han transformat en coneguts nostres. I crec que amb un bon nombre d'ells hem compartit prou estones com perquè puguem començar a veure'ls com els nostres amics.

I és que de la mateixa manera que coneixem nova gent i en retrobem de vella, les ciutats on vivim també les anem coneixent i retrobant. Així, a part d'un molt esperat i gaudit retrobament amb la gent de tots aquests anys, tornar a Barcelona ha estat, per a mi i en les estones en què he pogut caminar una mica pels barris o fins i tot veure-la des de dalt en bicicleta, un retrobament amb els seus carrers, places, camins, avingudes, edificis, arbres, bancs, semàfors, escales, muntanyes, turons... Els seus colors, formes, sons i olors. I com als vells coneguts, al retrobar-me amb els Olzinelles i els Aribau, els he vist coses que no han canviat i altres coses que sí. Però a pesar dels canvis, la sensació ha estat la de parlar amb amics d'aquells amb qui, encara que faci temps que no et veus, et retrobes i sembla que fos ahir. I et sents bé.

Però les ciutats i els llocs no només guanyen noms i etiquetes, sinó que també se les intercanvien, com cromos en un pati d'escola. I així, quan vam volar de San Francisco a Barcelona i viceversa, internament jo no m'acabava de decidir si marxava o tornava, si tornava o marxava. I al parlar aquests dies titubejava i acabava alternant entre si aquí o allí volien dir una ciutat o l'altra.

I és que definitivament, sis mesos és poc temps com per a fer que una ciutat on has viscut trenta-un anys perdi l'etiqueta casa. Però també sembla que sí que és suficient temps com perquè aquella en què estàs vivint ara comenci a guanyar-se-la.