L'Emigrant

Dolça Catalunya, 

pàtria del meu cor,  

quan de tu s’allunya  

d’enyorança es mor.

 

I

Hermosa vall, bressol de ma infantesa, 

blanc Pirineu,
marges i rius, ermita al cel suspesa,  

per sempre adéu!
Arpes del bosc, pinsans i caderneres,  

cantau, cantau;
jo dic plorant a boscos i riberes:  

adéu-siau!

II

¿On trobaré tos sanitosos climes,  

ton cel daurat?,
mes ai, mes ai!, ¿on trobaré tes cimes,  

bell Montserrat?
Enlloc veuré, ciutat de Barcelona,  

ta hermosa Seu,
ni eixos turons, joiells de la corona  

que et posà Déu.

III

Adéu, germans; adéu-siau, mon pare,  

no us veuré més!
Oh, si al fossar on jau ma dolça mare  

jo el llit tingués!
Oh mariners, el vent que me’n desterra,  

que em fa sofrir!
Estic malalt, mes ai!, torneu-me a terra,

que hi vull morir!

Jacint Verdaguer,  1894