El·leccions als USA

El diumenge passat, passada la ressaca electoral de després del dimarts, vaig estar enviant-me missatges pel mòbil amb l'Omar i un dels temes que va sortir va ser precisament el de les el·leccions. I, ara que sóc aquí, em va preguntar si havia canviat  la meva afirmació que als Estats Units hi ha molta menys cultura democràtica que no pas a Catalunya. La veritat és que jo no recordava en quin context ho havia dit (sempre és útil que els altres recordin millor les coses que has dit, perquè així arribat el moment sempre te les poden refrescar (o tirar en cara!)), però possiblement encaixa amb la meva opinió a priori sobre aquest país. I bé, si considerem per cultura democràtica el grau en què la política és present a la vida i les ocasions en què els ciutadans tenen alguna cosa a dir, doncs sí, ara que sóc aquí he de dir que crec que en aquest país hi ha més cultura democràtica que no pas a casa nostra.

I és que la política és present a la vida quotidiana (encara que no tant com ho és la llei, però d'això ja en parlarem un altre dia). Aquí la gent penja cartells i banderes a les finestres, i du enganxines al cotxe donant suport al seu candidat. La veritat és que em xoca, em dóna la sensació que a Barcelona no és tan habitual que diguis a qui votes, fins i tot amb els amics propers. També és veritat que tots els que he vist eren de l'Obama, suposo que si ets Republicà i vius a San Francisco també te'n deus amagar...

Per altra banda, de la mateixa manera que no hi ha cap problema en què diguis a qui votes, sembla ser que tampoc no n'hi ha cap en què et diguin a qui hauries de votar! Exemple: just el dia de les el·leccions teníem un paperot penjant a la porta de casa (aquí, suposo que perquè moltes cases tenen reixa a l'entrada, la propaganda a domicili es penja, ja sigui afegint una goma de pollastre al paper o tallant-lo amb un ganxo al final) en què els bombers de San Francisco ens donaven els candidates i les propostes que consideraven que calia votar. I això és a petita escala, a gran escala ja se sap que les campanyes dels candidates estan finançades per les grans empreses que hi tenen interessos, i que a més a més ho diuen!

Respecte a l'altre tema, a les opcions que hi ha, doncs moltes. Just el divendres abans vaig anar a una de les xerrades setmanals de Can Google en què ens van parlar de l'aplicació que havíem tret aquest any per a facilitar a la gent trobar el lloc on havien d'anar a votar i també decidir a qui votar. Perquè no és només el president que s'escull, sinó també tota una sèrie de funcionaris a tots els nivells, des de els senadors i congressistes fins als alcaldes incloent-hi pobles en què sembla ser que podies arribar a triar qui seria l'encarregat de recollir els gossos abandonats del carrer (feina de què m'agradaria saber com són les campanyes electorals).

Per altra banda, a part d'escollir funcionaris, les el·leccions també contenen tota una sèrie d'iniciatives populars que han recollit prou firmes com perquè se sotmetin a votació popular. I n'hi havia una dotzena aquí a California! N'hi havia que feien referència a temes d'impostos, altres a etiquetatge dels productes genèticament modificats. I bé, de la mateixa manera que els candidats són al carrer i a les cases, la gent també penja els seus cartells de suport o rebuig a les proposicions, els bombers et diuen quines els agraden i quines no, i fins i tot el súper on anem tenia un cartell de mida de tot l'edifici recomanant-nos en concret votar a favor de l'etiquetatge de les modificacions genètiques.

Evidentment, hi ha molta cosa a votar, així que l'estat (o California, al menys) té un web on tens informació sobre cadascun dels candidats i les propostes, i per a les segones tens els arguments a favor i en contra (escrits pels grups respectius, evidentment).

Així que sí, realment crec que puc dir que hi ha més cultura democràtica aquí que no pas a Catalunya, especialment després de les últimes mostres donades per certs polítics (i de que hi hagi polítics que diguin sense cap mena de vergonya que es neguin en rodó a preguntar al poble què vol i, encara més, que portaran a la presó als que sí que ho faran)...

Part negativa de tot això, que evidentment n'hi ha... Doncs al meu parer la participació, que és força baixa, i el bipartidisme extrem. Al congrés hi ha només dos congressistes que no pertanyin als Democrates o als Republicans. Clar que no sé com es reparteixen els escons al congrés i al senat, però en el cas del president, si nosaltres ens queixem de la Llei d'Hondt perquè perjudica als partits minoritaris, benvinguts al sistema americà: perjudiquem als partits majoritaris! La idea és que els delegats electorals d'un estat (que nominalment són els que escullen al president, però a l'hora de la veritat són senzillament els comptadors amb què es mesura la victòria d'un o altre candidat) van a parar tots al guanyador en aquell estat, encara que la victòria hagi estat per un únic vot. Clar, això pot significar guanyar o perdre els 55 delegats de Califòrnia, del 538 totals, per un vot. Que no passa, però en molts estats els marges de diferència entre un i altre candidat són molt molt ajustats.

En qualsevol cas, que ja podem parlar de les el·leccions americanes en primera persona, i que la impressió ha estat millor del que em pensava. Amb la Laia vam estar seguint la nit electoral, i vam acabar escoltant els discursos d'en Romney i en Obama. Evidentment, preferia que guanyés l'Obama, però després de sentir-los parlar i veure que els dos discursos tenien un solapament semàntic de més del 90% (gràcies a la meva dona i a les meves filles, al meu vicepresident, als meus voluntaris, que tots plegats són els millors ever, i que els Estats Units són el més millor, i que farem el possible perquè ho petin un altre cop), la veritat és que crec que, salvant totes aquestes diferències de forma, les el·leccions aquí també s'acaben reduint en contingut a una tria entre el dolent i el pitjor...

PD: Per fi m'he estrenat com a autor al blog, i hem trencat el silenci de mesos! Intentarem veure si podem agafar el ritme d'anar escrivint més sovint!