Noms (o Jet Lag)

I ja tornem a ser a San Francisco! Després d'una escapada a Barcelona per festes en què hem intentat, de forma estressant i amb no tant temps com ens hauria agradat, anar veient família i amics que feia mig any que no vèiem, ahir vam agafar l'avió i cap a les dues del migdia ja tornàvem a ser al nostre piset. Clar, gairebé no havíem dormit durant el vol, jo havia dormit quatre hores no només ahir, sinó també la nit anterior, vam dir que només faríem una becaina de dues o tres hores...

Resultat: que a les tres ens vam posar al llit, va sonar l'alarma a les sis, la vam parar i vam seguir tan panxos... i ara són les tres del matí i estic amb els ulls com a plats des de fa una hora. Per primer cop en la vida, tinc jet lag del de veritat! No del de no acabar de dormir bé, i de sentir-te esgotat durant el dia. No, d'aquest en tinc a cada viatge. Sinó del d'estar perfectament despert en plena nit mentre el meu organisme es pregunta què coi li passa al sol que avui triga tant en sortir... Total, que he optat per deixar dormir la Laia, aixecar-me, i escriure un petit post mentre rossego quatre galetes i em bec un vas d'una espècie de beguda de taronja que ens va deixar una de les visites quan van passar per aquí. Evidentment, és de les poques coses que tenim per casa que no és orgànica (de fet, dubto que hagi vist mai una taronja); si no, no s'explicaria que hagi aguantat les dues setmanes que hem estat fora a la nevera sense diferències de gust, color o textura (o potser sí, perquè totes tres ja eren força dolentes des del principi...).

En tot cas, a part de portar-me el jet lag com a regal de reis, l'aterratge d'ahir a San Francisco i el posterior recorregut en taxi fins a casa va estar ple de sensacions molt diferents a les de fa sis mesos. Fa sis mesos, per a nosaltres l'etiqueta San Francisco era una gran manta borrosa que cobria tota la zona. En canvi, ahir San Francisco era el nom d'una part molt més petita i delimitada, una frontera precisa, i tot d'altres noms havien aparegut al seu voltant. En aquests sis mesos, muntanyes, pobles i carrers han deixat de ser muntanyes, pobles i carrers anònims i ara es diuen Tam, San Bruno o Oak. S'han transformat en coneguts nostres. I crec que amb un bon nombre d'ells hem compartit prou estones com perquè puguem començar a veure'ls com els nostres amics.

I és que de la mateixa manera que coneixem nova gent i en retrobem de vella, les ciutats on vivim també les anem coneixent i retrobant. Així, a part d'un molt esperat i gaudit retrobament amb la gent de tots aquests anys, tornar a Barcelona ha estat, per a mi i en les estones en què he pogut caminar una mica pels barris o fins i tot veure-la des de dalt en bicicleta, un retrobament amb els seus carrers, places, camins, avingudes, edificis, arbres, bancs, semàfors, escales, muntanyes, turons... Els seus colors, formes, sons i olors. I com als vells coneguts, al retrobar-me amb els Olzinelles i els Aribau, els he vist coses que no han canviat i altres coses que sí. Però a pesar dels canvis, la sensació ha estat la de parlar amb amics d'aquells amb qui, encara que faci temps que no et veus, et retrobes i sembla que fos ahir. I et sents bé.

Però les ciutats i els llocs no només guanyen noms i etiquetes, sinó que també se les intercanvien, com cromos en un pati d'escola. I així, quan vam volar de San Francisco a Barcelona i viceversa, internament jo no m'acabava de decidir si marxava o tornava, si tornava o marxava. I al parlar aquests dies titubejava i acabava alternant entre si aquí o allí volien dir una ciutat o l'altra.

I és que definitivament, sis mesos és poc temps com per a fer que una ciutat on has viscut trenta-un anys perdi l'etiqueta casa. Però també sembla que sí que és suficient temps com perquè aquella en què estàs vivint ara comenci a guanyar-se-la.